Unitat i pluralitat en Heràclit i Parmènides (3).

Leucip i Demòcrit

Trobar un espai per a les alternatives a l’Ú de Parmènides, així com per a un subjecte en condicions d’optar, de manera que la unitat de Parmènides es reconciliï amb l’atzar, la contingència i el lliure albir, és la tasca que duen a terme Leucip i Demòcrit en reduir la unitat de l’univers a una unitat que, com els àtoms, està més a prop de la buida i immaterial que proposa Heràclit que de la unitat tautològica de Parmènides, sense arribar a confondre’s amb cap de les dues. L’operació racional a la que respon l’atomisme permet portar quasi tan lluny com Parmènides la reducció de la pluralitat a la unitat, sortejant, al mateix temps, la colpidora immobilitat de l’univers admetent que els àtoms es poden combinar segons formes diferents. En aquesta possibilitat de combinació resideix l’atzar, la contingència i el lliure albir i, al capdavall, una interpretació del moviment defensat per Heràclit que, tot i afirmant la pluralitat, no entraria en contradicció amb la unitat substantiva de l’univers, amb la tautologia que, defensada per Parmènides, fonamenta una colpidora immobilitat.

José María Ridao, Saber y fanatismo, Claves de razón práctica, enero/febrero 2015, nº 238