Parlar del que no existeix (Yuval Noah Harari).

La veritable característica pròpia del llenguatge humà no és la capacitat de transmetre informació sobre els homes o els animals, sinó la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut. Que nosaltres sapiguem, només els sàpiens poden parlar sobre unes entitats que no ha vist, tocat ni olorat mai.

Les llegendes, els mites, els déus i les religions van aparèixer arran de la Revolució Cognitiva. Fins aleshores molts animals i espècies humanes podien dir: “Alerta! Un lleó!” Gràcies a la Revolució Cognitiva, l’ Homo sapiens va adquirir la capacitat de dir: “El lleó és l’esperit guardià de la nostra tribu!” Aquesta capacitat per parlar sobre ficcions és la característica més singular del llenguatge del sàpiens.

És relativament fàcil convenir que només l’ Homo sapiens és capaç de parlar sobre coses que no existeixen realment i de creure’s coses impossibles. No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort al paradís dels micos. Però ¿per què és tan important aquesta capacitat? Al capdavall, la ficció pot enganyar o distreure perillosament. Semblaria que la gent que va al bosc a buscar fades i unicorns té menys possibilitats de sobreviure que la gen que hi va a buscar bolets i cérvols. I si et passes hores pregant a esperits guardians que no existeixen, ¿no estaràs perdent un temps preciós que hauries pogut dedicar a buscar menjar, lluitar i copular?

Però la ficció no ens ha permès simplement imaginar coses, sinó també fer-ho de manera col·lectiva. Podem teixir mites comuns com ara la història de la creació bíblica, els mites del Temps dels Somnis dels australians aborígens sobre la creació del món, els mites nacionalistes dels estats moderns. Aquests mites confereixen al sàpiens la capacitat sense precedents de cooperar d’una manera flexible amb un gran nombre d’individus. Les formigues i les abelles també poden treballar juntes en grups mot nombrosos, però ho fan d’una manera molt rígida i només amb els parents pròxims. Els llops i els ximpanzés cooperen d’una manera molt més flexible que les formigues, però només ho poden fer en grups petits formats per individus que es coneixen íntimament. Els sàpiens poden cooperar d’una manera extremadament flexible amb un gran nombre de desconeguts. És per això que dominen el món, mentre que les formigues es mengen les nostres sobres i els ximpanzés viuen tancats en zoos i en laboratoris d’investigació. (pàg. 41-46)

Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat, Edicions 62, Barna 2014, segona edició.