Beneficis i dèficits d'un cervell molt gran.

Yuval Noah Harari

En l’Homo sapiens el cervell representa d’un 2% a un 3% del pes del cos però consumeix el 25% de l’energia del cos quan estem en repòs. En canvi, el cervell d’altres simis requereix només un 8% de l’energia que gasten en repòs. Als humans primitius aquest cervell els va passar factura en dos sentits: primer, van haver de dedicar més temps a buscar menjar. Segon, els músculs els van quedar atrofiats. Com un govern que desvia diners de defensa a educació, els humans van desviar l’energia dels bíceps a les neurones. Sembla molt evident que això no és una bona estratègia per a sobreviure a la sabana. Un ximpanzé no pot sortir vencedor d’una discussió amb un Homo sapiens, però en una lluita pot deixar l’home rebregat com una nina de drap.

Avui en dia amortitzem prou bé el nostre enorme cervell, perquè podem fabricar cotxes i a armes que ens permeten moure’ns més de pressa que els ximpanzés i disparar-los des d’una distància segura en lloc d’haver-hi de lluitar. Però els cotxes i les armes són un fenomen recent. Durant més de milions d’anys, les xarxes neuronals humanes no van parar de créixer, deixant de banda uns quants ganivets de sílex i uns quants pals punxeguts, els humans van treure ben poca cosa. ¿Què va fer evolucionar aquest enorme cervell humà durant aquets dos milions d’anys? La veritat: no ho sabem (pàgs. 22-23).

Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat, Edicions 62, Barna 2014, segona edició.