L´heretgia dels nazarens: una història versemblant de Jesús.

Com que a les escoles ja no ensenyen Història de les religions, els nostres escolars han arribat a un punt d’ignorància que els permet dubtar de l’existència històrica de Jesucrist. Aquest no solament va existir —encara que va néixer, de fet, l’any 4 o 5 abans de Crist, és a dir, en temps d’Herodes el Gran, i no l’any 0—, sinó que va viure en un temps en què Palestina es trobava poblada per una munió de sectes judaiques barallades entre si. Com molt bé va reflectir la pel·lícula La vida de Brian, a la Palestina del segle I qui més qui menys proclamava i pertanyia, llavors, a una facció distinta —les unes més ortodoxes, les altres menys dogmàtiques— del judaisme suposadament oficial, si és que això existia en aquell moment. Enmig d’aquest panorama bigarrat, Crist, potser sense proposar-s’ho, va fundar una religió nova, considerada herètica pels jueus de qualsevol mena des del temps de sant Pau i per sempre més. Però aquesta nova religió no va néixer del no-res.

El més probable, segons Geza Vermes (vegeu Jesús, el judío, Barcelona, Muchnick) és que el de Nazaret no fos fill d’un fuster sinó fill d’un rabí, almenys d’un mestre de gramàtica, que va ensenyar-li l’art de l’eloqüència, cosa perfectament visible en el Nou Testament: paràboles, anàfores i metàfores omplen aquests quatre escrits —tots posteriors a la mort de Jesús—, cosa que demostraria que Crist es va educar en alguna cosa més que l’art de la fusteria. Partint d’aquesta formació lletrada i alhora religiosa, Jesús, disgustat amb la branca major dels tan dogmàtics saduceus de Palestina, s’hauria arrenglerat en part amb el moviment esseni —com semblen haver demostrat els manuscrits trobats a Qumran el 1947—, en part amb el moviment independentista dels zelotes: Galilea n’era ple. D’una banda, que Pilat condemnés Jesús a la creu davant la pressió dels rabins saduceus —hostils a tota forma de messianisme i de qualsevol reforma religiosa—, avalaria el fet que aquest simpatitzés amb els patriotes zelotes, veritable nosa per a un representant de l’ordre imperial de Roma. D’altra banda, el fet que Crist propugnés una religiositat i una vida espiritual menys litúrgica i més centrada en l’amor i en la caritat que la que propugnaven els fariseus i encara més els saduceus —integristes allà on n’hi hagués en aquell temps—, l’acostaria sense un bri de dubte a les comunitats essènies, vives durant segles a Palestina com demostren, una vegada més, els manuscrits al·ludits del Mar Mort. Els Actes dels Apòstols mencionen, a 24. 5, “l’heretgia dels natzarens”, igual com esmenta “l’heretgia dels saduceus” (5, 17) i la dels fariseus (15, 5), la qual cosa ens fa arribar a la conclusió —altra vegada La vida de Brian!— que a la Palestina del segle I no hi havia cap tendència jueva que pogués ser entesa, en dreta llei o segons la perspectiva dels seguidors de Crist, com indiscutible, recta i oficial. D’altra banda, diu encara l’escriptor caraïta del segle X Jakub al-Qirqisani que, a la Palestina d’aquella època, podien distingir-s’hi almenys quatre tendències, totes en qualitat de relativa igualtat respecte al dogma de l’Antic Testament: els cristians, els fariseus, els saduceus i els de Magharia —essent aquests, probablement, el mateix que els essenis anacoretes, tan espirituals i recollits.

No hem d’atabalar els lectors amb tota aquesta topografia religiosa relativa a la Palestina del segle primer. Només podem concloure, per tot el que sabem, el que segueix: 1. Jesús va desviar-se un bon tros de la dogmàtica saducea que esqueia al sanedrí de Jerusalem (Caifàs); 2. Jesús va alinear-se, poc o molt, amb la secta dels zelotes, veritables i furibunds independentistes catalans de l’època; i 3. Jesús va estar sempre més a prop de l’espiritualitat progressista dels essenis que de l’ortodòxia dels fariseus, no tant furiosa com la dels saduceus, però igualment criticada als Evangelis. No és cap misteri —perquè ho explica perfectament el Nou Testament— de quina manera l’heretgia cristiana va obrir-se camí fins a convertir-se en una de les tres grans religions monoteistes de la història.

Jordi Llovet, La secta cristiana, Quadern de Catalunya. El País, 05/04/2012