La imatge científica del món.
Podem dir que la ciència incideix de tres maneres diferents en els nostres
horitzons. A vegades ens permet precisar l'ús d'idees que havíem postulat a
partir d'intuïcions i observacions immediates. És el cas, per exemple, del
càlcul del radi de la Terra (Eratòstenes, s.III aC), que precisà el coneixement
que els antics grecs ja tenien sobre la forma esfèrica del planeta. Altres
vegades, però, la ciència ens porta a pensar el món des d'una perspectiva
diferent de la que teníem, com quan ens adonem que primer la Terra, després el
Sol i finalment la Via Làctia no són cap centre de l'Univers, sinó que vivim en
un planeta petit, d'una estrella vulgar, d'una galàxia com milions d'altres. O
quan entenem que tota la vida del planeta està basada en una mateixa estructura
de DNA que presenta diferents patrons evolutius des de fa uns 3.900 milions
d'anys. Es tracta d'un canvi de mentalitat que al principi sorprèn, però que
després es va assimilant i, finalment, es converteix en un conjunt d'idees
integrades en les ments de persones de cultura mitjana. No ha sigut fins al
segle XX que hem entès què són i com emeten energia les estrelles. En períodes
anteriors, diguem quan Cèsar, Shakespeare o Jefferson miraven el cel, de fet no
entenien què veien. La humanitat és una cosa molt petita a escala de l'Univers,
però una de les seves grandeses, potser la més gran, és anar entenent el món que
l'envolta, inclosa ella mateixa.
Finalment, a partir del segle XX la ciència ens dóna una imatge del món que
es troba força allunyada de les intuïcions i percepcions dels nostres cervells.
Per exemple, en el camp de les matemàtiques, la cosmologia o la física actual.
Sempre produeix certa estupefacció que ens diguin, per exemple, que tal com el
cervell humà formula idees matemàtiques sempre hi haurà afirmacions que mai
podran ser provades -les matemàtiques sempre seran incompletes (Gödel)-. O quan
els físics ens diuen que no hi ha res sòlid; que la solidesa dels objectes és
només aparent i que, de fet, nosaltres mateixos no som sinó una il·lusió
convincent. O quan els cosmòlegs ens diuen que una "energia obscura" és
probablement la causa de l'acceleració de l'Univers, el qual va experimentar una
"inflació" rapidíssima en una fracció de segon just després del Big Bang. I ja
no diguem quan els físics quàntics ens diuen que el buit no té mai energia zero,
o que les propietats de la realitat microscòpica només apareixen quan es mesuren
(Bohr, Wheeler), o que hi ha partícules que interactuen entre elles malgrat que
estiguin a anys llum de distància. I, tanmateix, bona part de les tecnologies
electròniques de què disposem procedeixen de la física quàntica.
El desenvolupament científic també comporta conseqüències filosòfiques. La
concepció de la humanitat respecte a l'Univers ha canviat espectacularment en
els darrers cent anys. També ho ha fet la comprensió dels límits del nostre
coneixement. Kant, el filòsof dels límits epistemològics, estaria probablement
encantat amb la teoria de l'evolució darwiniana i amb la cosmologia actual.
Saber més coses ens fa alhora més modestos sobre què som els humans. Saber que
per prendre decisions sovint ens serveix més la nostra part emocional que la
racional -molt més recent en termes evolutius- també ens permet mirar el món
natural d'una altra manera. I ens procura un convenient escepticisme racional,
seguint l'estela de Montaigne, sobre què som, com ens comportem i què es pot
esperar dels humans.
El coneixement científic és fascinant. Un component fonamental de la qualitat
de vida intel·lectual dels humans.
Ferran Requejo, La ciència com a qualitat de vida, Ara, 01/04/2012
Comentaris