Sense un món compartit no hi ha solidaritat.
 |
La paradoxa és inquietant: com més invoquem la solidaritat, menys capaços semblem de practicar-la. Per què? Potser perquè ens hem oblidat d’una cosa essencial: la solidaritat política no és un sentiment, ni una identificació emocional, ni tan sols un gest de generositat; és una pràctica que requereix condicions molt específiques. I la primera és l’existència d’un món compartit.
Hannah Arendt ens va advertir que el món comú no és simplement “estar junts” ni compartir un mateix territori. Apareix quan, malgrat les nostres diferències de posició i perspectiva, tots estem interessats pel mateix objecte, quan mirem junts —des d’angles diferents— alguna cosa que és important per a tots. Sense aquest món compartit, la solidaritat esdevé impossible. Es fragmenta en tribalisme: “solidaritat amb els meus”, però contra “els altres”. Aquesta podria ser la fotografia contemporània.
La paradoxa és inquietant: com més invoquem la solidaritat, menys capaços semblem de practicar-la. Per què? Potser perquè ens hem oblidat d’una cosa essencial: la solidaritat política no és un sentiment, ni una identificació emocional, ni tan sols un gest de generositat; és una pràctica que requereix condicions molt específiques. I la primera és l’existència d’un món compartit.
Hannah Arendt ens va advertir que el món comú no és simplement “estar junts” ni compartir un mateix territori. Apareix quan, malgrat les nostres diferències de posició i perspectiva, tots estem interessats pel mateix objecte, quan mirem junts —des d’angles diferents— alguna cosa que és important per a tots. Sense aquest món compartit, la solidaritat esdevé impossible. Es fragmenta en tribalisme: “solidaritat amb els meus”, però contra “els altres”. Aquesta podria ser la fotografia contemporània.
Què és una “veritat identitària”? És una afirmació que té com a funció ja no descriure el que és real, sinó produir pertinença. Rosanvallon ho explica amb exemples contundents: la teoria del frau electoral a les eleccions nord-americanes del 2020, o la narrativa del gran reemplaçament que alimenta les extremes dretes europees. El que és important en aquests casos no és la veracitat del que s’afirma —de fet, totes dues són falsedats demostrables—, sinó el sentiment d’identitat compartida que generen. Qui comparteix la mentida s’inscriu en un “nosaltres” davant d’un “ells”.
Les teories conspiranoiques funcionen de la mateixa manera. No busquen explicar la complexitat del món, sinó simplificar-la fins a fer-la digerible emocionalment. Ofereixen un culpable visible. Converteixen la complexitat política en un relat binari i maniqueu en el qual ja no caben el matís ni el compromís. I aquí rau el problema fonamental per a la solidaritat: quan els conflictes s’estructuren com a enfrontaments entre “veritats enemigues”, el diàleg es torna impossible.
Sense un món comú que ens permeti reconèixer col·lectivament què està passant, la solidaritat no pot ser política. Es redueix a un gest identitari: la reafirmació de la nostra pertinença a un grup, no pas un exercici de construcció col·lectiva. La solidaritat es converteix en una forma d’aïllament en què cada tribu es tanca en la seva pròpia realitat, incapaç de veure i ser vista pels altres.
Hem arribat al fons del problema: en un món fragmentat, la solidaritat esdevé impossible. Quan les “veritats identitàries” bunqueritzen la realitat en bombolles impermeables, quan les teories conspiranoiques canalitzen el ressentiment cap a bocs expiatoris, quan la solidaritat es redueix a projecció narcisista o a transacció mercantil, es perd la capacitat mateixa d’actuar junts. Però no n’hi ha prou de reconèixer el problema. La pregunta que ens interpel·la és: com reconstruïm la solidaritat en temps de postveritat?
La resposta no pot ser nostàlgica. No es tracta de tornar a un passat idealitzat en què les institucions intervenien entre nosaltres i en què l’autoritat del coneixement expert organitzava el debat públic. Aquest ordre —si és que mai ha existit— se sostenia sobre exclusions, sobre jerarquies que silenciaven veus. No volem restaurar això.
El que necessitem és una altra cosa: recuperar la capacitat de judici polític. Hannah Arendt ens va ensenyar que jutjar no és aplicar regles universals a casos particulars, sinó un exercici de pensament que ens exigeix considerar múltiples perspectives, imaginar el punt de vista de l’altre, construir opinions que aspirin a ser compartides. Jutjar és un acte polític perquè ens obliga a sortir de nosaltres mateixos sense deixar de ser qui som. Ens exigeix practicar la mentalitat ampliada: aquesta capacitat de veure el món des de la posició de l’altre sense apropiar-nos de la seva veu.
Aquesta capacitat, però, no s’exerceix en solitari. Necessita un món compartit on puguem trobar-nos, discutir, dissentir. I aquest món només es pot reconstruir a través del diàleg, no del monòleg. Requereix institucions que funcionin com a mediadors, no com a guardians zelosos d’una veritat única. Requereix, en definitiva, que reaprenguem a parlar entre nosaltres. La solidaritat política no és un sentiment que brota espontàniament quan veiem el patiment aliè, és una pràctica que es construeix a través del judici compartit. No es tracta que tots pensem el mateix, sinó que puguem discutir sobre el mateix.
Això exigeix practicar la mentalitat ampliada sense caure en el parany de la identificació. Exigeix reconèixer la reciprocitat asimètrica: acceptar que les nostres posicions són diferents, que alguns tenim més poder que d’altres, que la solidaritat no es pot basar en l’equivalència ni en l’expectativa de retorn. Exigeix donar temps: entendre que l’altre té el seu ritme, la seva pròpia història, i que no podem imposar-li la nostra agenda.
I exigeix, sobretot, humilitat. Reconèixer que hi ha una resta que no comprenem, que la solidaritat autèntica comença just on acaba la nostra capacitat de “posar-nos al seu lloc”. Perquè la solidaritat no és apropiació, és obertura. No és fusió, és trobada en la diferència.
En aquest món en flames, la solidaritat no serà el que ens salvi si l’entenem només com a gest emocional o com a performance identitària. El que ens pot salvar és la solidaritat com a pràctica política: pacient, àrdua, conflictiva. Una solidaritat que accepta l’asimetria, que dona temps, que sosté el diàleg fins i tot quan és difícil.
Reconstruir el món comú no és una tasca senzilla ni ràpida. És una feina col·lectiva, generacional, que exigeix que cadascú de nosaltres recuperi la capacitat de judici, que reaprenguem a escoltar sense projectar, a discutir sense imposar, a actuar sense esperar equivalència. És, en el fons, l’única forma de solidaritat que pot estar a l’altura de les crisis a les quals ens enfrontem. Perquè sense món comú no hi ha solidaritat possible. I sense solidaritat, no hi ha política que valgui.
Máriam Martínez-Bascuñán, El mirar trenca de la solidaridad, Barcelona Metrópolis gener 2026
Comentaris