La solidaritat és una virtut sospitosa.
La dificultat de construir societats solidàries ha augmentat a mesura que el liberalisme originari, que va representar un progrés moral pel fet d’atorgar a la llibertat individual el valor suprem en la jerarquia normativa, va anar evolucionant cap a un neoliberalisme amb una economia de mercat desbocada i desinteressada pel bé comú. El subjecte creat en el marc econòmic que prioritza la producció i el consum i es desentén de les desigualtats és un subjecte consumista que valora per sobre de tot el poder adquisitiu, l’èxit material i l’acumulació de riquesa.
Així, la dimensió moral que desenvolupa el subjecte de les societats neoliberals se sustenta en el valor gairebé absolut de la llibertat concebuda com la facultat de fer tot el que està permès per les lleis, una llibertat individualista entesa com la possibilitat de satisfer qualsevol desig i d’escollir el que millor satisfaci els interessos propis, la llibertat de fer “el que vull i em ve de gust en cada moment”. És el que Isaiah Berlin anomenà “llibertat negativa”, una concepció reduccionista i empobrida, poc ambiciosa, de cara a bastir democràcies cohesionades al voltant d’uns ideals comuns.
Aquesta idea de llibertat té dos defectes que cal destacar. El primer és que es desenvolupa al marge de les condicions necessàries per garantir la llibertat de tothom. El segon és que no té en compte que llibertat significa autogovern, autonomia, val a dir, la capacitat no d’actuar sense normes, sinó de guiar-se per les normes que hom considera correctes. D’una banda, doncs, l’individu llibertari —que és el prototip d’avui, no pròpiament lliberal— es desentén per sistema o per vici del que no és del seu interès personal, i ignora que l’ús que faci de la llibertat pot influir en la major o menor llibertat dels altres. Com escriu Nelson Mandela, desconeix que “ser lliure no és només alliberar-se de les pròpies cadenes, sinó viure d’una forma que respecti i millori la llibertat dels altres”.
Pel que fa al segon punt, la llibertat negativa no inclou les preguntes: per què soc lliure?, què n’he de fer de la llibertat?, qui m’està dominant realment en les meves decisions? Com explicava Philip Pettit, que sosté la teoria de la llibertat com a no dominació, la llibertat de què gaudim deixa de ser autèntica si, de fet, ens deixem influir o dominar per tot el que ens arrossega en el sentit del que fa tothom, del que imposen les modes o el que és políticament correcte, dominacions diverses de les quals ni tan sols som conscients.
Patrick Deneen, per la seva banda, analitza amb detall que la causa del fracàs del liberalisme no és cap altra que la incapacitat de la persona per autolimitar-se. Dit amb les seves paraules: l’individu s’oblida que el concepte de llibertat inclou “la capacitat apresa de governar-se a si mateix fent servir les facultats superiors de la raó i l’esperit a través del cultiu de la virtut”. Virtuts com la solidaritat, la benevolència, la confiança, el respecte i la temprança no floreixen ni s’aprenen en un món dominat per l’economia de mercat, que l’única cosa que ensenya a tothom és a consumir.
Un cop s’ha decidit que de l’ensenyament de l’ètica no se n’ha de fer càrrec cap religió, que els valors morals estan continguts en principis com els drets humans que han de valer per a tothom, sembla com si la importància d’aquests valors suprems es pogués difondre i cultivar sense que ningú s’ho proposi explícitament. Així, ens trobem en unes societats on, més enllà del que les lleis obliguen a complir per la força de la coacció, tot està permès. Qui i com s’ensenya a les persones a respectar-se mútuament, a moderar els desitjos, a solidaritzar-se activament amb els que pateixen i estan condemnats a viure en situacions inhumanes? Com s’aprenen les virtuts en un ambient que exhibeix i aplaudeix l’enfrontament, l’hostilitat envers l’estrany, que potència el que ens separa i no el que ens uneix?
Deia més amunt que la solidaritat és una virtut sospitosa, no sols per les connotacions religioses del concepte, sinó perquè la cohesió amb l’altre que propugna no té el poder de transformar estructures de desigualtat. Només l’Estat, amb la legitimitat que li atorga el poder coactiu del dret, pot i ha d’intentar fer justícia. Però descarregar exclusivament en les institucions estatals l’obligació d’avançar cap a una societat més justa és un error. Les polítiques públiques no s’activen quan el suport de la societat anomenada civil és nul. Podrien els governs mostrar-se tan indolents respecte a les polítiques migratòries si la ciutadania els empenyés amb queixes, manifestacions i crítiques de tota mena a ser més proactius i fer el possible i l’impossible per minorar el que fa temps que és un problema que ningú està disposat a resoldre? Per què han de canviar de política si més aviat la gent tira cap a la xenofòbia i el racisme?
Cal entendre que solidaritat i justícia es complementen. Una ciutadania solidària empeny els governants i les administracions públiques —i fins i tot les privades, que tenen grans beneficis i malden per guanyar-se la confiança dels clients amb accions altruistes— a fer allò que no estan fent per corregir les desigualtats. Una ciutadania solidària fa paleses necessitats que els governants no veuen o no volen veure. És la funció de l’anomenat tercer sector, que moltes vegades anticipa l’atenció i la protecció a les persones més desfavorides quan el poder públic passa de llarg. Així, cal concloure que la justícia necessita el complement de la solidaritat, la qual hauria de ser l’aspecte fonamental del compromís cívic, del deure que, més enllà del pagament d’impostos, té qualsevol persona amb el seu entorn més immediat. La creença que la solidaritat floreix allà on no hi ha justícia ha de ser substituïda per aquesta altra: fins i tot allà on hi ha justícia, hi ha d’haver solidaritat, si més no perquè l’anhel i l’exigència de justícia no decaiguin.
Aquesta complementarietat no es donarà, però, mentre el discurs que predomini sigui, cada cop més, el destinat a crear tensions entre la ciutadania, el nosaltres que viu sota l’empara d’un estat de dret, i els altres, que només venen a pertorbar la tranquil·litat que ens pertany o ens mereixem. És el discurs que sosté la dreta i que és ràpidament assimilat i aplaudit per un poble que, enmig de crisis i incerteses de tota mena, agraeix la designació dels culpables que venen a enterbolir el benestar dels autòctons i intenten apropiar-se de drets que no els corresponen: el dret a treballar, a tenir un habitatge, a l’educació, a la protecció de la salut… en una paraula, a la ciutadania. Hannah Arendt ja va fer notar que els exclosos de veritat són els que no tenen ni dret a tenir drets.
El populisme de dretes que es basa en la pertinença nacional com a privilegi indiscutible dels autòctons no sols produeix insolidaritat i rebuig del diferent, sinó que ho pot fer a bastament, atesa la inoperància de l’esquerra per contraposar-hi un discurs de classe. La consigna marxista “Proletaris de tots els països, uniu-vos!” ja no mobilitza ningú amb una mirada que vagi més enllà de la defensa del que cadascú considera que li pertany en propietat. L’obertura de fronteres i la internacionalitat no tenen cabuda en els marcs de les reivindicacions socials. L’estat del benestar trontolla des de fa temps perquè els interessos polítics miren cap a una altra banda, i tots troben en la immigració l’excusa per no haver-se de preocupar de sostenir uns serveis que creuen que van més enllà de les seves obligacions distributives.
La conseqüència de tot plegat és l’erosió constant de la justícia social i la solidaritat. Només cal que els immigrants mostrin trets culturals estranys i incomprensibles per als autòctons perquè creixi el disgust, el malestar i el no reconeixement de la persona forana, només perquè no és com nosaltres.
En conclusió, només la voluntat de barrejar cultures, d’eliminar drets de pertinença artificials, com ho ha estat sempre la pertinença a un Estat, només l’anàlisi crítica de prejudicis i estereotips transformaran el món violent i polaritzat que tenim en un altre on floreixi la solidaritat.
Comentaris