Sentiments, injustícies i treballs de recerca.
Existeix la convicció, força estesa entre l´alumnat, que els principis i les regles aplicables a qualsevol situació en què s´ha de dirimir la validesa o incorrecció de les nostres paraules i de les nostres actuacions deriven d´una màxima que s´ha convertit paradoxalment en un principi d´aplicació universal: deixa’t endur per les teves sensacions, confia en el que sents. Creu cegament en el que et diu el teu cor: si ets sents bé amb el que has fet, oblida´t de totes les altres coses perquè el que has fet amb seguretat està ben fet.
El problema d´aquesta manera absolutament emocional d´afrontar la vida és que de tant en tant es troben que el que han fet no genera massa entusiasme entre les persones que, per exigències del funcionament acadèmic, formen part d´un tribunal que ha de valorar els seus treballs de recerca, per exemple. Aquestes persones poden no compartir parcialment o absoluta el frenesí sentimental que sent l´alumne davant el resultat de la seva obra.
Quan la nota amb la que s´ha avaluat el treball no es correspon amb les expectatives que s´havia fet l´alumne, es desperta en ell una frustració difícil d´apaivagar, encara més quan mai (o poques vegades) ha experimentat anteriorment una sensació de derrota o fracàs. Curiosament, és en aquest estat d´ofuscació sentimental el moment en què pensa que podria haver optat per altres vies per arribar al coneixement, que havia descuidat o que li van semblar inútils el dia que va iniciar del seu treball de recerca: buscar informació fidedigna, afanyar-se en comparar, dubtar, establir analogies, experimentar, observar, extreure conclusions (vaja, el que demana una investigació com cal). La principal conclusió d´aquesta recerca espontània provocada pel que es considera un ultratge és ... que el tribunal ha actuat de forma arbitrària i parcial, que en el seu cas s´ha comès una greu injustícia ja que hi ha altres treballs més fluixos, segons el seu parer, que han aconseguit una nota més alta.
Alguna cosa hem fet malament perquè el principi que la veritat es troba en el que sents i no en el que saps s´hagi convertit en el criteri dominant a l´hora d´avaluar situacions, esdeveniments, treballs i conductes. El seu efecte nociu es deixa notar també en la manera com es resolen els desacords entre alumnes i professors. Aquestes desavinences no són gaires excepcionals en l´àmbit educatiu. Algú, assenyadament, podia creure que no és massa convenient deixar passar massa el temps, caldria resoldre-les el més ràpid possible per no atiar el foc del ressentiment. Fins ara aquesta era la meva fe, és el que jo sentia: confiava en el poder terapèutic del diàleg per eliminar els recels i els mals entesos entre les persones. Tanmateix, últimament començo a desconfiar d´aquest poder, justament per l´ omnipresència d´aquesta actitud incrèdula (cal rebutjar tot allò que no se sent com a propi) que soscava la validesa dels principis que regulen qualsevol discussió racional. Si no vols tenir problemes, evita contradir els teus alumnes. No aconseguiràs res, només fortificar encara més les seves opinions, encara que siguin equivocades. És el que pensen i punt. Respecta la seva opinió. Cadascú pensa el que vol, la veritat és el que hom sent.
Suposo que tots hem contribuït d´alguna manera a reforçar l´actitud que sosté aquesta màxima. Abans d´inquietar el seu cofoisme, qui no s´ha mossegat la llengua davant d´un comportament, una afirmació o un pensament incorrectes? qui no ha reprimit l´impuls de corregir els nostres fills per por a esborrar la cara de satisfacció que acompanya el seu error? Dissortadament, tothom vol que els seus fills, els seus alumnes, siguin feliços, però no sé si és la millor manera d´ ajudar-los a trobar o de retrobar la forma, millor dit, les formes de ser feliços.
El problema d´aquesta manera absolutament emocional d´afrontar la vida és que de tant en tant es troben que el que han fet no genera massa entusiasme entre les persones que, per exigències del funcionament acadèmic, formen part d´un tribunal que ha de valorar els seus treballs de recerca, per exemple. Aquestes persones poden no compartir parcialment o absoluta el frenesí sentimental que sent l´alumne davant el resultat de la seva obra.
Quan la nota amb la que s´ha avaluat el treball no es correspon amb les expectatives que s´havia fet l´alumne, es desperta en ell una frustració difícil d´apaivagar, encara més quan mai (o poques vegades) ha experimentat anteriorment una sensació de derrota o fracàs. Curiosament, és en aquest estat d´ofuscació sentimental el moment en què pensa que podria haver optat per altres vies per arribar al coneixement, que havia descuidat o que li van semblar inútils el dia que va iniciar del seu treball de recerca: buscar informació fidedigna, afanyar-se en comparar, dubtar, establir analogies, experimentar, observar, extreure conclusions (vaja, el que demana una investigació com cal). La principal conclusió d´aquesta recerca espontània provocada pel que es considera un ultratge és ... que el tribunal ha actuat de forma arbitrària i parcial, que en el seu cas s´ha comès una greu injustícia ja que hi ha altres treballs més fluixos, segons el seu parer, que han aconseguit una nota més alta.
Alguna cosa hem fet malament perquè el principi que la veritat es troba en el que sents i no en el que saps s´hagi convertit en el criteri dominant a l´hora d´avaluar situacions, esdeveniments, treballs i conductes. El seu efecte nociu es deixa notar també en la manera com es resolen els desacords entre alumnes i professors. Aquestes desavinences no són gaires excepcionals en l´àmbit educatiu. Algú, assenyadament, podia creure que no és massa convenient deixar passar massa el temps, caldria resoldre-les el més ràpid possible per no atiar el foc del ressentiment. Fins ara aquesta era la meva fe, és el que jo sentia: confiava en el poder terapèutic del diàleg per eliminar els recels i els mals entesos entre les persones. Tanmateix, últimament començo a desconfiar d´aquest poder, justament per l´ omnipresència d´aquesta actitud incrèdula (cal rebutjar tot allò que no se sent com a propi) que soscava la validesa dels principis que regulen qualsevol discussió racional. Si no vols tenir problemes, evita contradir els teus alumnes. No aconseguiràs res, només fortificar encara més les seves opinions, encara que siguin equivocades. És el que pensen i punt. Respecta la seva opinió. Cadascú pensa el que vol, la veritat és el que hom sent.
Suposo que tots hem contribuït d´alguna manera a reforçar l´actitud que sosté aquesta màxima. Abans d´inquietar el seu cofoisme, qui no s´ha mossegat la llengua davant d´un comportament, una afirmació o un pensament incorrectes? qui no ha reprimit l´impuls de corregir els nostres fills per por a esborrar la cara de satisfacció que acompanya el seu error? Dissortadament, tothom vol que els seus fills, els seus alumnes, siguin feliços, però no sé si és la millor manera d´ ajudar-los a trobar o de retrobar la forma, millor dit, les formes de ser feliços.
Manel Villar
Comentaris