Els Simpsons, realitat i aparença.

Homer, Bart, Lisa, Marge i Maggie no són més que la suma de les seves accions. No hi ha substància, ni jo, ni tampoc un ésser darrera els fenòmens, que faci de causa. Un dibuix animat és, naturalment, pur fenomen simple aparença: ni tan sols hi ha acots que interpretin els personatges en escena o en pantalla i que, per dir´ho així, puguin treure´s la màscara i abandonar els seus personatges. ¿Hi ha quelcom en Bart a banda de les seves trapelleries setmanals? La resposta és no. No podria haver res més en ell, Bart no és més que la suma d´allò que fa. El que Nietzsche va veure, ho repetim, és que no només els dibuixos animats funcionen d´aquesta manera; el món és així, d´aquesta manera es construeix la realitat. El món és el flux caòtic i mancat de sentit de l´esdevenir, i ésser real, formar part d´aquest món i d´aquest flux, és aparentar. O millor: ara podem prescindir completament d´aquest dos conceptes, aparença i realitat. Només podem dir una cosa: existeix el flux.

Mark T. Conard, Así habló Bart. Nietzsche y la virtud de la maldad. Los Simpson y la filosofía, Blackie Books, Barna 2009