L´algoritme que descobreix els tramposos.

Robert Trivers, de la Universitat Tutgers, mantenia la sospita que l´ésser humà havia desenvolupat un algoritme autèntic per desemmascarar els tramposos. Leda Cosmides i John Toony, de la Universitat de Califòrnia en Santa Bárbara, descobriren aquest mecanisme. El punt de partida fou un experiment psicològic que, a primera vista, no tenia res a veure amb el problema de la revelació de l´engany. Peter Wason, del Col.legi Universitari de Londres, havia ideat ja en els anys seixanta del segle passat un joc de selecció de cartes. Amb el seu test, es proposava esbrinar la fermesa i eficàcia de les persones alhora de refutar hipòtesis. Les mostrava unes cartes amb lletres a l´anvers i números al revers. Amb ajut de quatre cartes havien de reafirmar-se en una regla prèviament establerta, per exemple: "si a l´anvers hi ha una A. al revers es veu un 4". Des del punt de vista de la lògica, es tracta d´un enunciat senzill del tipus "P implica Q". Wason presentava als participants quatre cartes -una amb una A, la segona amb una S, la següent amb un 4 i l´última amb un 9- i els demanava que comprovessin la validesa de la regla, tot i girant dues cartes.

La majoria dels participants fracassaren en aquesta prova. Optaren per la carta amb l´A i per l´altra amb el 4, quan el correcte hagués estat l´A i el 9. La regla "P implica Q" només és falsa quan P es verdadera i Q, per contra, falsa. La carta amb el 4 és irrellevant. La regla és que darrera de l´A hi ha un 4, però no que en el revers d´un 4 hi hagi una A. Però la decisiva és la carta amb un 9: si en el seu revers hi hagués una A la regla quedaria refutada. Només entre un cinc a un du per cent encertà la resposta; fins i tot s´hi equivocaven reiteradament estudiants de cursos de lògica.

Però s´hi arriba a un resultat diferent si es substitueixen els números i les lletres per esdeveniments del món real. Així, per exemple, els participants han d´imaginar-se que són encarregats de l´ordre d´una discoteca i responsables del compliment de la regla següent: "prohibit el consum de begudes alcohòliques als menors de setze anys". Però els participants no poden comprovar ni el que consumeixen els clients, ni l´edat que tenen. En la prova es podia optar per un consumidor de cervesa i un altre d´un refresc, així com una persona de divuit i una altra de catorze anys. El resultat fou sorprenent: tot i que aquest experiment des del punt de vista lògic és similar amb el primer, la majoria va respondre adequadament i manifestà el seu desig de voler comprovar les dades tant del que bevia cervesa com del noi de catorze anys.

¿Per què la segona part de la prova és més senzilla que la primera?

Sembla que ens resulta més fàcil desemmascarar els tramposos que pensar amb lògica. La ment està més especialitzada per vigilar el manteniment de les regles socials que per la validesa dels principis lògics implícits. Cosmides i Tooby assignen aquesta facultat a una part determinada del cervell, a la que ells anomenen mòdul detector d´enganys. Ignoren la seva ubicació exacta i la seva manera de procedir; tal vegada en el sistema dels sentiments.

Cosmides i Tooby informaren d´un malalt amb danys en el sistema límbic, el centre dels sentiments del nostre encèfal. Aquest home ja no estava en condicions de reconèixer els tramposos: en els test no se n´adonava que un participant volia aconseguir beneficis prohibits en un intercanvi comercial. En altres qüestions, el malalt mantenia totes les seves facultats socials completament normals.

Klaus Manhart, Las raíces del juego limpio, Mente y cerebro, nº 9, 2004