Projecte de país?
Comparteixo un agradable dinar amb un polític amb legítimes ganes de poder. M’agrada la seva sinceritat. Em sorprèn que, fins i tot sent polític, sàpiga expressar els seus propis dubtes. Ha travessat el desert i quan ja començava a veure a l’horitzó el verd de l’oasi s’ha adonat que en realitat el desert no existia, sinó que són els seus propis adversaris els que estan desertitzant la política. Ens preguntem pel futur, que no és res més que la matèria primera de la política. Em parla del seu projecte de país. Li responc que jo no he tingut mai cap projecte de país, que en tinc prou que les coses funcionin. No dormiria bé si el meu projecte de país es fonamentés sobre la misèria d’altres països més o menys llunyans o si el nostre benestar consistís a ignorar el malestar de molts dels nostres conciutadans. L’únic projecte de país possible és el de l’eficàcia. Ni la llengua, ni la cultura, ni la forma de vestir, ni les politges dels ascensors socials serveixen per a res si el país no respon a les necessitats de la gent amb seguretat, lleialtat, humilitat i eficiència. Tota la resta són paraules i uniformes. La vida va més enllà que les nacions, li dic. Ni la socialdemocràcia és cap gran idea, insisteixo. Es tracta simplement d’una fórmula d’urgència per evitar que les desigualtats s’ampliïn i que els poderosos tinguin
més poder.
Però en aquest any que ara s’inicia començo a intuir que per a molts intrusos de la política el poder és més important que la ideologia. Em fa la sensació que alguns governants són més de si mateixos que dels nostres. Que han après a defensar més el seu despatx que la societat a la qual havien de representar. M’agradaria que aquest any hi hagués alguna veu que no repetís paraules que algun dia van estar plenes de contingut i que avui són només embolcalls buits. M’encantaria poder pensar que la política es pot estimular amb esperances sense haver de recórrer a la por de l’enemic
que ve.
més poder.
Però en aquest any que ara s’inicia començo a intuir que per a molts intrusos de la política el poder és més important que la ideologia. Em fa la sensació que alguns governants són més de si mateixos que dels nostres. Que han après a defensar més el seu despatx que la societat a la qual havien de representar. M’agradaria que aquest any hi hagués alguna veu que no repetís paraules que algun dia van estar plenes de contingut i que avui són només embolcalls buits. M’encantaria poder pensar que la política es pot estimular amb esperances sense haver de recórrer a la por de l’enemic
que ve.
Joan Barril, Una certa tristesa, El Periódico de Catalunya, 11/01/2010
Comentaris