El subjecte, entre la creença i la invenció.

Hem cregut trobar l´essència de l´empirisme en el problema concret de la subjectivitat. Però sobretot ens preguntarem com es defineix aquesta subjectivitat. El subjecte es defineix per un moviment i com un moviment, moviment de desenvolupar-se a si mateix. El que es desenvolupa és el subjecte. Aquest és l´únic contingut que se li pot donar a la idea de subjectivitat: la mediació, la transcendència. Però observarem que el moviment de desenvolupar-se a si mateix o d´arribar a ser un altre és doble: el subjecte se supera; el subjecte reflexiona. Hume reconeix aquestes dues dimensions i las presentà com els caràcters fonamentals de la naturalesa humana: la inferència i la invenció, la creença i l´artifici. Evitarem, doncs, assignar massa importància a l´analogia, sovint destacada, de la creença i la simpatia. No significa que no es vegi una analogia real. Però sí és cert que la creença és l´acte cognoscent del subjecte, en canvi el seu acte moral no és la simpatia mateixa; és l´artifici o la invenció, de la que la simpatia -corresponent de la creença- és tan sols una condició necessària. En resum, creure i inventar: heus ací el que el subjecte fa com a subjecte.

Gilles Deleuze, Empirismo y subjetividad. La filosofía de David Hume (1953), Gedisa, Barna 1977

http://www.slideshare.net/mvillarpujol/david-hume-i-els-conceptes-metafsics