Sóc una cosa que pensa.
Després vaig examinar atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos, i que no hi havia cap món ni cap lloc on em trobés, però que no podia fingir, per això, que jo no fos, sinó que, al contrari, del fet mateix que jo pensava a dubtar de la veritat de les altres coses, se´n seguia, d´una manera molt certa i evident, que jo era; mentre que si hagués deixat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat hagués estat veritat, no tenia cap raó de creure que jo fos; vaig conèixer, amb això, que jo era una substància tota l´essència o la natura de la qual no és més que pensar, i que no necessita, per a ésser, de cap lloc ni depèn de cap cosa material; de manera que aquest jo, és a dir, l´ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos i àdhuc més fàcil de conèixer que no aquests, i que encara que aquest no fos, l´ànima no deixaria d´ésser tot allò que és.
Descartes, Discurs del mètode
Comentaris