diumenge, 4 de setembre de 2016

Utòpics i distòpics.


Resultat d'imatges de las torres del olvido george turner

A Utopia Thomas More descrivia ara fa 500 anys l’organització política i social d’una illa que no es troba enlloc i que és la imatge invertida de la degradada, injusta i penosa Anglaterra del seu moment. A Utopia no hi ha pobres ni rics, no existeix el diner i l’or s’utilitza per fer instruments d’ús quotidià. S’hi viu en la igualtat material i la lliure obediència a les pròpies lleis.
Utopia és una Europa millorada, construïda amb les aportacions de nàufrags grecs i romans que hi van aplicar les coses més profitoses de la tradició europea tot evitant les perversions. A Utopia la vida no transcorre, sinó que és. Aquesta és la paradoxa d’algunes utopies, ben representada en la Nova Atlàntida de Bacon: pressuposen el progrés científic però alhora el neguen perquè ja han assolit un estat definitiu de pau i benestar, desconeixent així que la ciència és un progrés cognitiu sense fi que sovint s’encarna en tècniques deshumanitzadores.
Per aconseguir això no calen només bones lleis, sinó sobretot l’educació del poble, el qual creix sense rebel·lies educat en el bon exemple que l’allunya del vici. Entorn d’un sistema patriarcal, els habitants treballen unes poques hores al dia i la resta del temps el dediquen a cultivar l’esperit i la llibertat interior, que és on rau la veritable felicitat. No tots els plaers són permesos, sinó només els prudents i triats mitjançant la raó: l’esperit és superior al cos i el plaer ha d’estar adreçat a la salut.
No hi ha acord quant a la interpretació d’aquest text cabdal, ja que el More narrador sembla en alguns casos que es distanciï del projecte utòpic, veient-lo sobretot com una crítica a les injustícies de la seva societat. Com diu Terry Eagleton, podem considerar Utopia una de les primeres obres de ciència-ficció.
La fantaciència (expressió encara ambigua però millor que ciència-ficció ) se situa en futurs probables causats per canvis tecnològics o científics, però la seva finalitat és mostrar la cara oculta i gens esperançadora de la civilització.
Un subgènere de la fantaciència és la literatura distòpica, en què assistim a transformacions de la nostra societat, futurs possibles que serveixen com a advertències del que succeeix si ens desentenem de la humanitat. Un exemple d’aquest gènere és el llibre de George Turner recentment publicat en castellà per Ediciones B The sea and summer (titulat als Estats Units Drowning towers, i misteriosament en castellà Las torres del olvido ), sobre el món a la segona meitat del segle XXI: el nivell del mar puja a causa de l’efecte hivernacle, l’automatització del treball ha generalitzat l’atur, el sistema monetari es col·lapsa definitivament, i la societat està dividida entre els supra i els infra, els benestants i els que sobreviuen, sense ascensors socials o previsions de benestar públic. Una trama policíaca força inversemblant és el fil conductor d’una novel·la sobre la falta de previsió d’una humanitat que sap que es dirigeix cap a la calamitat global i tanmateix no disposa dels instruments materials ni motivacionals per canviar el curs decadent de la seva història. Al final de la novel·la, Turner explicita les advertències al món present amb un post scriptum sobre els perills de l’escalfament global i els enormes canvis a pitjor, “tots causats per nosaltres i per als quals no estem preparats”.
Hi afegeix també la preocupació per la capacitat del sistema democràtic de fer front a aquest problema de justícia intergeneracional. ¿Com pot tenir cura de les generacions futures un sistema polític incapaç de planificar més enllà de la durada del seu mandat? Els governs només lluiten per quedar-se al poder, per garantir la pervivència del partit, per assegurar-se una bona pensió. Els mitjans de comunicació semblen presos de la buida i gesticulant política de partits. La democràcia, pendent de les urgències de la quotidianitat, afronta un repte per al qual no té els estris necessaris: pensar més enllà dels propers mesos i de la volàtil opinió pública.
Quan la democràcia ens porta cap a la destrucció del món i de la vida assegurada de què gaudim més o menys precàriament a Occident, sorgeixen els utopistes i les seves promeses de law and order. S’ofereixen com a guies per a constructors de pobles. Els utopistes creuen en la salvació a través de la perfecció, com si poguéssim viure sense la decepció i sense advocats. Són un estímul per al progrés i la lluita social, perquè assenyalen les fallades del present i defensen un model d’home que només existeix en les seves infatuades cabòries.
Els seus cosins, els distopistes, assenyalen el caràcter distòpic de tota utopia: la por al contacte desestabilitzador amb els veïns, la uniformització, el sacrifici de l’individu al bé comú. La profusió de distopies és un índex de la desconfiança en les utopies i de la falta de grans relats que permetin afermar-hi la nostra mirada cap al futur. Ens espera la foscor i no sabem què fer per evitar-la, potser perquè no sabem coordinar-nos per administrar el món. Hi ha responsables, esclar, però no fan res més que acceptar el seu destí com a executors de l’inevitable. Aquest és el món cap al qual semblem destinats segons la nombrosa literatura distòpica i apocalíptica que trobem a les lleixes de les biblioteques.
Les utopies pressuposen les virtuts dels ciutadans i degeneren quan són preses del vici. More sostenia que la cobdícia humana és causant de la corrupció i degradació del cos social. Turner parla de la síndrome de cobdícia que saquejarà els recursos del planeta per satisfer les exigències de milions i milions d’individus durant la primera meitat del segle XXI. Quan es generalitza la cobdícia la humanitat es dirigeix contra si mateixa, es disgrega en els individus que la constitueixen, els quals es consideren més importants que el poble, el grup o l’espècie.
La utopia ens recorda que la comunitat ha de ser més puixant que l’individu. La distòpia ens n’assenyala els perills. La literatura fa profecies contrafàctiques per respondre a la pregunta “Què haig de fer?” No l’hi preguntem al passat, sinó que busquem la resposta en un futur de tenebres hipotètiques que maldem per evitar.

Daniel Gamper, Sominis utòpics i advertències distòpiques, Ara 03/09/2016