Aristòtil: la forma i les causes del moviment.

Aristòtil comença el segon llibre de la “Física” dient que les substàncies existeixen o bé per naturalesa o bé per altres causes. El vocable grec que es tradueix per “causa” no significa causa en el sentit modern: un fet antecedent capaç de produir un efecte. Significa, més aviat, la base o el fonament d’alguna cosa. Aristòtil diu que no comprenem res fins que no coneixem per què és el que és. Conèixer, per tant, equival a coneixement de les causes.

A diferència de les coses naturals, les artificials, depenen per existir d’una font externa, d’un artesà que construeix aquest artefacte a partir d’un material determinat. Sembla que l’artesà és una causa externa de l’artefacte que produeix. Tanmateix, el que caracteritza els objectes naturals és que tenen internalitzat aquesta força creadora. Així Aristòtil pot afirmar que la naturalesa és principi o causa del canvi d’allò que s’està transformant.

És propi de la naturalesa d’un infant humà transformar-se en un humà adult. Qui determina el pas de la immaduresa a la maduresa és l’espècie-forma que l’individu singular humà porta incorporada. És en aquests procés natural de transformació com l’organisme canvia perquè està realitzant la seva forma. Al llarg d’aquest procés hi ha diferents nivells de potència i acte de la forma. L’articulació actual de l’individu immadur és un estat de potència respecte a l’estat futur d’individu madur. Aquesta potència és la força que fa possible la transformació. Aquesta força és la forma que en aquesta etapa s’ha de considerar com a potència. Quan l’organisme ha assolit la seva maduresa, la seva forma ja no serà en potència. En el desenvolupament d’un organisme la forma s’està desenvolupant ella mateixa de la potència a l’acte, està dirigint, dit d’una altra manera, la seva pròpia transformació. La naturalesa és una força que empeny l’organisme a la realització de la seva forma. La naturalesa d’un organisme queda doncs identificada amb la seva forma. Per tant, la forma és causa interna de la transformació de l’organisme. Quan l’organisme individual mor (canvi substancial) és perquè la forma ha deixat d’existir com a causa, com a força.

D’altra banda, aquesta força no transforma una cosa aleatòriament de forma cega. La forma dirigeix el canvi cap a un fi ja predeterminat per la pròpia forma-naturalesa. És natural que l’humà infant es transformi en humà adult perquè aquest últim és la finalitat del primer. En aquest sentit, Aristòtil també identifica naturalesa amb finalitat. Per tant, la forma implica inherentment una finalitat, una meta de la transformació de l’ésser singular.

Pel que hem vist fins ara és que la forma, el principi intern del canvi de la cosa, és qui millor ens informa del per què la cosa és el que és. Quan Aristòtil fa la seva famosa distinció entre les quatre causes: la material, la formal, l’eficient i la final, no al·ludeix realment a quatre causes diferents sinó a quatre maneres de parlar de la causa. Les causes anomenades formal, eficient i formal són tres aspectes diferents de la forma. Aquestes tres causes, diu Aristòtil, remeten una sola, la forma, que generalment cobreix tots els casos de generació natural i creació d’artefactes.

Quan Aristòtil esmenta la causa eficient com una de les maneres de parlar de la causa fa servir exemples com el del pare que és causa del seu fill o de l’artesà que ho és de l’artefacte que produeix. Tant el pare com l’artesà porten en si la forma en potència que volen implantar en la matèria. Un ho farà mitjançant la reproducció sexual, l’altre a través de la creació tècnica o artística. Amb aquestes dues accions, tots dos agents actualitzen la forma que està en potència. És com si la forma se servís dels dos agents per realitzar-se en forma de criatura humana o d’artefacte tècnic o artístic respectivament. En el cas de l’acció reproductiva, per naturalesa els membres de l’espècie humana han de ser capaços de perpetuar la seva espècie. Ser pare, per a Aristòtil, és tenir la capacitat de transmetre la forma humana a un altre membre de l’espècie. L’acció reproductiva del pare pretén l’actualització d’aquesta potencialitat humana. Per tant, la font del canvi no és l’agent sinó la forma.

L’altra manera de referir-se a la causa és el fi. Com hem vist anteriorment, la forma no només existeix com un estat en acte, sinó que també existeix com un impuls per assolir aquell estat. S’entén com una mena de força (potència) que condueix un organisme cap a la realització d’un fi. Aquest fi no seria una altra cosa que aquest impuls assolit. El resultat de la dualitat potència-acte ens fa aparèixer un món que s’adapta fàcilment a un esquema teleològic (finalista). Però no és el fi qui el governa, la finalitat no és la causa principal que condueix totes les coses a realitzar-se com a tals, sinó que és la forma la que dirigeix tot aquest procés universal. La forma existent com a potència és la força present en l’organisme que l’impulsa a assolir un altre estat, el de la forma actualitzada. És en aquest sentit que podem parlar de la forma actualitzada com el fi o la causa final d’una cosa. Per descomptat que l’existència de la forma en acte ja estava present a l’inici del procés. El naixement d’un infant és el que busca el pare. La comoditat de la cadira és el que guia a l’artesà. En qualsevol cas, és l’assoliment de la forma en acte (la criatura humana o la cadira còmoda) la que en última instància és la responsable de tot el procés. D’altra banda, no tot final és un fi. La mort és la fi de la vida, però no és el seu fi. La causa final del naixement, el fi de la generació és el desenvolupament perfecte de l’adult. És aquí on la substància assoleix la seva perfecció, la seva plenitud en la seva forma actualitzada.

Aleshores, quin és el paper que se li atorga a l’altra manera de referir-nos a la causa, la matèria, l’altre component de la substància? La matèria respecte a la forma significa l’enfrontament entre el desordre i l’ordre. Allò que fa possible la substància no són els seus components, sinó els seus components organitzats. Sense la forma serien un munt de realitats sense cap sentit. Per a Aristòtil, la matèria per ella mateixa és incapaç d’autoorganitzar-se. Per exemple, si de la carn, els òrgans, els membres depengués no existiria allò que anomenem ésser humà, aquesta realitat existirà tan bon punt aquest seguit d’elements heterogenis acceptin l’ordre que els subministri la forma. És cert que la forma no podria actuar sense ells, però el determinant perquè l’humà sigui el que ara és (un ésser immadur) i el que serà (un ésser adult) és la forma. En quina situació queda, doncs, la matèria? La matèria en últim terme és inintel·ligible. La matèria ens ofereix la singularitat bruta d’un objecte que es pot percebre però no entendre. La matèria no ens pot oferir el perquè de res perquè no aporta ordre. Només allò que ja ha ordenat un estat de la matèria pot fer possible una nova organització de la matèria, és a dir, pot ser l’autèntic responsable del canvi. I aquest no pot ser un altre per a Aristòtil que la forma.

Manel Villar

BIBLIOGRAFIA:

AUBENQUE, Pierre, El problema del ser en Aristóteles (1962) , Madrid, Taurus ediciones, Primera edición 1981

LEAR, Jonathan, Aristóteles. El deseo de comprender (1988), Barcelona, Círculo de Lectores 2017

MOREAU, Joseph, Aristóteles y su escuela (1962), Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires 1972