Aristòtil: l'ésser i el moviment.

“Existeix, afirma Aristòtil, una ciència que investiga l’ésser quant a ésser”. A aquesta ciència Aristòtil l’anomenarà Filosofia Primera i, molt després, Andrònic de Rodes, quan es dediqui a ordenar les obres aristotèliques, se l’anomenarà Metafísica.

Què és l’ésser per a Aristòtil? A diferència del que va dir Parmènides que l’ésser només significa ésser, va afirmar que l’ésser es pot dir de moltes maneres. I aquestes maneres van ser classificades en quatre grups fonamentals: 1) l’ésser com a categoria; 2) l’ésser com a acte i potència; 3) l’ésser com a accident i 4) l’ésser com a verdader.

Ens centrarem en el primer grup de significacions. Les categories representen el grup principal dels significats de l’ésser. La llista l’encapçala la categoria de substància, després apareixen la qualitat, la quantitat, la relació, l’acció, la passió, el lloc, el temps ... De tots aquests significats, només el primer té una existència autònoma. Tota la resta, depenen de la substància. Parlem per exemple de les qualitats, de les quantitats de la substància i de les relacions entre substàncies. Això vol dir que la substància esdevé l’eix al voltant del qual giren la resta de significats de l’ésser. Per tant, la substància (ousia) esdevé el significat més important de l’ésser.

Per a Aristòtil a la física li correspon estudiar les substàncies sotmeses al moviment. Parmènides negà el moviment perquè suposava pensar l’existència del no-ésser, la possibilitat de deixar de ser per esdevenir un altre ésser. Però, pel que hem vist abans, un del significats de l’ésser és la dualitat acte i potència de la que Aristòtil se servirà per transgredir la prohibició de Parmènides per pensar el moviment.

La potència és un terme intermig entre l’ésser absolut i el pur no res. La potència és un no ésser relatiu que té la possibilitat de ser alguna cosa. Les coses que són, per tant, no provenen ni del no ésser ni d’un altre ésser sinó d’un ésser en potència, és a dir, d’un no ésser relatiu. Un ou és un ou i una gallina és una gallina, un ou per tant no és una gallina ni pot arribar a ser-ho, ens diria un seguidor de Parmènides. En canvi, des de la perspectiva d’Aristòtil l’ou pot convertir-se en gallina perquè és una gallina en potència.

El concepte complementari a potència és acte. Acte té un doble ús; d’una banda, acte és el que una cosa és aquí i ara, d’altra, acte és la realització de la potència. Aquest ou que tenim davant és acte i alhora potència respecte a la gallina. Aristòtil afirma que tan bon punt una cosa arriba a ser en acte assoleix la seva perfecció (entelèquia). Les realitats naturals es mouen perquè aspiren a ser en acte, és a dir, a assolir la seva perfecció, la seva finalitat última. Per tant, l’acte té prioritat sobre la potència. L’individu adult, aleshores, és la perfecció de l’infant, de la mateixa manera que la gallina és la perfecció de l’ou. De la distinció entre potència i acte, Aristòtil extreu la definició de moviment: el pas d’una cosa de potència a acte.

Com veiem, en el món de les substàncies físiques, aquestes són alhora potència i acte, això permet que estiguin sotmeses al moviment. Només hi ha la possibilitat de concebre una substància que sigui acte pur, és a dir, una substància totalment alliberada de potència i per tant de tot moviment. Aquesta substància necessàriament hem de situar-la fora del món immanent de les substàncies mòbils. Aquest ésser transcendent és una substància immòbil que mou, atesa la seva perfecció, a tota la naturalesa sense que ell mateix es mogui. Aquest ésser és un ésser al que Aristòtil anomena Primer Motor Immòbil. Tota la naturalesa en general, integrada per compostos de potència i acte, es mou perquè es veu atreta per la perfecció de l’Acte Pur. Aquesta substància transcendent immòbil no material mou a distància sense cap contacte a tota la naturalesa. I així contradiu el que ell havia afirmat a la pregunta anterior, que allò que mou no pot estar separat de la causa del moviment com quan atacava la teoria de les idees de Plató.

Els éssers naturals, compostos de potència i acte, estan condemnats al canvi, però no tots els canvis són iguals. Aristòtil distingeix dos tipus de canvis: els substancials i els accidentals. Els primers afecten a la substància, a la realitat que existeix per si mateixa. Els segons, als accidents, és a dir, a les realitats que depenen de l’existència de les realitats substancials. Els substancials fan que una substància desaparegui i una altra aparegui en el seu lloc. Per exemple: Sòcrates ha mort. Sòcrates ha deixat de ser i s’ha convertit en un cadàver. Els accidentals afecten a la qualitat: Sòcrates ja no està trist, està alegre; a la quantitat: Sòcrates ha augmentat de pes; al lloc: Sòcrates ha deixat Atenes i ara viu a Empúries. En tots aquests casos, Sòcrates (la substància) no canvia, només el canvi afecta als elements complementaris. Però en els moviments en què una substància deixa pas a una altra, què succeeix entre la desaparició d’una i l’aparició d’una altra?

Per tal d’evitar que la transició entre una substància a una altra signifiqui la dissolució de l’ésser en el no ésser, cal suposar l’existència d’un substrat o matèria permanent i eterna entre les dues substàncies, la substància que desapareix (privació) i la nova substància, que Aristòtil anomena matèria primera que no podem conèixer perquè és pura indeterminació i que permet tanmateix tots els canvis substancials de la naturalesa. La matèria manifesta aquí el seu caràcter potencial: sempre està disposada a adoptar formes noves i diferents. Per tant, Aristòtil considerarà l’existència de tres condicions perquè es produeixi el canvi: 1) la privació de la forma (Sòcrates), 2) la matèria, el substrat permanent que connecta la primera forma amb la segona i 3) la nova forma que la matèria adquireix (cadàver). Aquí s’evidencia clarament la distinció entre matèria i forma. La primera és essencialment potència, perquè està oberta a la possible adquisició de qualsevol forma; la segona, essencialment acte, perquè ens ha mostrat el que és una cosa ara (Sòcrates) i el que en el futur serà (cadàver).

En l’univers aristotèlic els únics que desapareixen són els compostos de matèria i forma és a dir, els individus concrets: Sòcrates, el meu gat, aquest cavall, aquesta taula ..., però les formes (ésser humà, gat, cavall, taula ...) perduraran per sempre. La matèria i la forma són eterns i indestructibles. Matèria i forma són anteriors i posteriors a tot canvi. Per fer possible el moviments totes dues han d’estar totalment alliberades de qualsevol canvi. Així Aristòtil pot explicar el moviment sense trair del tot a Parmènides. La concepció de l’univers aristotèlica permet combinar el moviment de les substàncies concretes amb la estabilitat d’un món que no canvia en absolut en els seus aspectes més essencials.

Manel Villar

BIBLIOGRAFIA:

AUBENQUE, Pierre, El problema del ser en Aristóteles (1962) , Madrid, Taurus ediciones, Primera edición 1981

LEAR, Jonathan, Aristóteles. El deseo de comprender (1988), Barcelona, Círculo de Lectores 2017

MOREAU, Joseph, Aristóteles y su escuela (1962), Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires 1972