El conflicte entre l'universal i el singular en Aristòtil

En el quadre de Rafael “L’escola d’Atenes”, Plató aixeca el dit cap el cel, assenyalant al món de les idees com el lloc on podem trobar la veritat. Mentre que Aristòtil assenyala amb la seva mà al terra, perquè no creia que calia afirmar l’existència d’un món separat per trobar la veritat, es podia trobar en aquest món, en les coses sensibles i materials.

Així doncs, Aristòtil tot i estar d’acord amb Sòcrates i Plató en què només de l’universal podem fer ciència, criticava aquest últim per haver-lo considerat una entitat separada a diferència del seu mestre Sòcrates, donant-li el nom d’idea o forma. Si l’universal és un terme únic capaç d’atribuir-se de molts casos singulars, aquest terme no ha d’existir al marge d’aquests elements múltiples. Aristòtil apel·la a l’autoritat de Sòcrates per rebutjar la concepció de les idees de Plató.

Segons Aristòtil, el recurs a les idees és inútil perquè amb aquesta explicació el que aconsegueix és duplicar el nombre de realitats que s’han d’explicar: ja no només tenim un món, ara en tenim dos, l’intel·ligible i el sensible. A més és una ficció supèrflua ja que no pot explicar ni el ser ni la producció de les coses, perquè ¿com podria ser causa de l’ésser d’una cosa si està separada d’aquesta cosa? D’altra banda, si existeix una relació de semblança entre l’home intel·ligible i l’home sensible, ¿no hauria existir una altre home que tingui alguna cosa en comú amb els altres dos? I així fins a l’infinit (aquest és l’argument que es coneix amb el nom de “el tercer home”).

Per a Aristòtil, els universals no són substàncies, sinó atributs, predicats que depenen de la substància que és subjecte. La substància d’un individu és allò que li és propi i que no pertany a un altre; l’universal, en canvi, és allò comú, allò que pertany a una multiplicitat. Substància, afirma Aristòtil, és allò que no és predicat de cap subjecte, i universal, en canvi, és sempre un predicat d’algun subjecte. En Plató la bellesa d’un particular depèn de la idea de bellesa de la qual participa o és còpia imperfecta. En Aristòtil, parlem de bellesa sempre d’una cosa concreta, d’una persona, d’una pintura, d’un objecte. La bellesa en aquest cas depèn de la cosa concreta en la que es manifesta i no a l’inrevés. No hi ha bellesa si no hi ha una realitat concreta de la qual es pugui dir que és bella.

A més, com veurem a la segona pregunta, mentre en Plató el moviment és allò que desvia als éssers de la Idea de Bé, en Aristòtil, al contrari, el moviment és allò que permet a les criatures tendir cap a l’Ésser que el mou, allò que no l’allunya d’aquests Ésser superior sinó que l’apropa a ell (Primer Motor Immòbil).

En Aristòtil s’entreveu que els seus plantejaments l’aboquen a un conflicte entre la seva ontologia, on el singular és allò prioritari, i la seva epistemologia molt vinculada al seu mestre Plató, on allò prioritari és el general. La ciència té per objecte l’universal, però l’universal sembla que no és real, només el singular, allò sensible, és real. Podem arribar, aleshores, a pensar que no pot haver ciència d’allò real?

Tot i que Aristòtil defensi que tot coneixement comença per l’experiència, aquest només és el punt de partida per arribar a un coneixement superior, que és de caràcter abstracte i racional. Tot i que critiqui a les idees platòniques com entitats separades i espirituals, admetrà l’existència també d’una entitat immaterial i separada, el Motor Immòbil que actua a distància sobre el món físic.

Un altre element que evita que Aristòtil es distanciï totalment del seu mestre és el concepte “forma”, Quan parla de la “forma” el terme que utilitza és “eidos” el mateix que utilitza Plató per parlar de les idees. La “forma” és el principi que determina l’estructura que adopta la matèria i fa que les coses siguin el que són. Per tant, constitueix l’essència de les realitats concretes igual que les idees, i en aquest sentit és com el concepte universal que conté els trets comuns a tots els individus d’una mateixa espècie. De la mateixa manera, idea i forma són eternes: quan desapareix l’individu, la forma-espècie continua (per exemple: mentre que la meva mascota Sun mor, els gats com a espècie perduren). A més la forma, com la idea, és intel·ligible i constitueix la base de la ciència. Com s’ha dit abans, tant per a Plató com per a Aristòtil, el coneixement científic és coneixement d’allò genèric, i allò genèric no són els individus concrets sinó les espècies-formes a les que pertanyen. I per últim, es podria dir que la forma-espècie, ja que precedeix i continua a l’individu, és la causa de l’individu i no a l’inrevès. La continuïtat de l’espècie per tant substitueix en Aristòtil d’alguna manera a l’eternitat i transcendència de la idea platònica. Així, arribats aquí queda demostrat que no és el concret, sinó allò general el més decisiu. I també és aquí quan ens podem adonar d’una possible contradicció respecte al que hem explicat anteriorment en el que s’insistia en la prioritat d’allò singular sobre allò genèric com un dels element que diferenciava a Aristòtil davant de Plató. Veiem aquí, doncs, que tot i els matisos, la influència platònica perdura. El conflicte esmentat abans entre singularitat i universalitat queda aparentment resolt afirmant que la “forma” és l’aspecte intel·ligible inherent a la realitat sensible particular. El concepte “forma” es pot considerar com el resultat d’un desenvolupament de la idea platònica, com allò que permet el coneixement rigorós de l’entitat sensible sense recórrer a cap principi existent en un món alternatiu. Per tant, pot haver ciència del real singular si aquest real singular porta incorporat d’alguna manera l’universal.

En Aristòtil conviuen, com hem vist, dues tendències: una que el fa situar allò real en l’individu concret, que podríem dir que és pròpiament aristotèlica, i una altra, herència de Plató, que situa l’estabilitat intel·ligible d’una realitat universal en els objectes concrets. Aquesta última tendència és la responsable que el pensament aristotèlic no derivi en un plantejament nominalista, com el del pensador medieval Guillem d’Occam (1285-1347), segons el qual només existeixen les entitats singulars i l’universal només és un nom sense existència objectiva, una invenció de la ment humana, un signe que s’utilitza per designar la realitat externa però que no té cap fonament real que no sigui el de la pròpia ment.

Manel Villar

BIBLIOGRAFIA:

AUBENQUE, Pierre, El problema del ser en Aristóteles (1962) , Madrid, Taurus ediciones, Primera edición 1981

LEAR, Jonathan, Aristóteles. El deseo de comprender (1988), Barcelona, Círculo de Lectores 2017

MOREAU, Joseph, Aristóteles y su escuela (1962), Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires 1972