dimecres, 28 de setembre de 2016

Evitar la metàstasi de la corrupció.


Resultat d'imatges de forges corrupción
forges
La corrupció és el mal ús de recursos públics en benefici privat. És un concepte oposat a la transparència. La corrupció no és tan antiga ni tan inherent a la condició humana com diuen els corruptes, els que compten de ser-ho algun dia o els que intenten restar importància al drama. No es pot parlar pròpiament de corrupció si no hi ha diner públic. Un recaptador d'impostos en nom d'un senyor feudal o d'un faraó que es queda pasta està robant al seu amo, però no és corrupte en el sentit modern del terme.

El científic Joan Guinovart al·ludia fa uns quants dies a les cèl·lules canceroses com a individus corruptes perquè s'aprofiten dels recursos de l'organisme en benefici propi. En biologia hi ha altres exemples notables. El gran entomòleg Edward O. Wilson, en el seu últim i molt recomanable assaig (El sentido de la existencia humana, Gedisa, 2016) aprofundeix en l'altruisme que es pot observar en les societats d'insectes: dins d'un grup l'individu egoista s'imposa fàcilment a l'individu altruista, però, atenció, un grup d'individus altruistes sobreviu millor que un grup d'individus egoistes. Dóna per reflexionar sobre les societats humanes.

Aquests dies de pràcticament campanya electoral sonen veus que clamen que la corrupció és inherent a la condició humana, i que per això afecta totes les formacions polítiques; o sigui, millor descomptar-la ja en les pròximes convocatòries. Si la corrupció ens iguala a tots, passem a considerar altres trets més diferenciadors a l'hora de votar. L'honradesa és una cosa nebulosa i complexa d'avaluar. És el missatge del Govern en funcions: votem coses més objectives per desbloquejar la situació, votem per exemple eficàcia. Una cosa així ja està succeint. Les últimes eleccions han apostat per una presumpta eficàcia i no han castigat gaire la corrupció. Això no és nou. Durant la campanya per l'alcaldia de Sâo Paulo el 1957 es va fer molt famosa la frase que Paulo Duarte va encunyar contra el seu adversari Ademar de Barros: «Ademar rouba, mas faz»(Ademar roba, però fa). La versió original devia ser, «Ademar fa, però roba» i els partidaris de Barros la van capgirar del tot. La frase va fer fortuna, es va incrustar en la ment dels ciutadans, Barros va guanyar les eleccions i dècades després l'expressió encara s'usa per consagrar polítics com Paulo Maluf. Avui és una frase feta de la pràctica política, potser no per escriure-la en les tanques publicitàries però sí per xiuxiuejar-la d'orella a orella.

Tornant al nostre país, diguem que la bona notícia és que l'atmosfera general contra la corrupció està canviant. La policia investiga, els jutges jutgen, els ciutadans s'indignen. El cas Soria és un gol en pròpia porta que només es pot entendre per la rapidesa d'aquest canvi. Molts polítics encara no s'han fet càrrec que certes opacitats ja s'han fet translúcides i que se'ls veuen totes les vergonyes. La mala notícia és que seguim votant corrupció perquè seguim pensant que es pot ser corrupte i eficaç alhora. Res més fals. El pitjor de la corrupció ni tan sols és l'hemorràgia de desenes de milers de milions d'euros. El pitjor de tota societat corrupta és que la feina ja no la fa mai qui l'ha de fer. El criteri no és el talent, l'esforç o la idoneïtat professional. La feina es regeix pel nepotisme, els favors, les comissions i les trames. La quantitat de corrupció que pot suportar un col·lectiu humà sense col·lapsar-se en una mediocritat irreversible no és gaire gran. Per això poca corrupció ja és molta corrupció i marca la diferència entre un país que funciona i un altre que no funciona. Corrupció i mediocritat són dues patologies inseparables.

No S'HA DE votar corrupció, perquè la corrupció no és inevitable. No es pot impedir la seva eclosió, però sí la seva metàstasi. Cap racó de la societat s'allibera d'aquesta gravíssima amenaça. La ciència, amb tot el seu mètode i el seu prestigi, és rica en mals exemples. Acostuma a ser més per guanyar un fals prestigi que per guanyar una verdadera fortuna. Hi ha hagut diversos casos d'oncòlegs que diagnosticaven càncer de mama a dones sanes a les quals despréscuraven amb agressius i costosos tractaments. El campió és sens dubte el físic alemany Jan Hendrik Schön, que entre els anys 1999 i 2001 va publicar un article a la setmana (¡!) en revistes de màxim impacte, tots falsos. Per poc guanya el Nobel. Hi ha hagut científics que s'han venut amb informes sobre la innocuïtat del tabac o del canvi climàtic… Però la corrupció científica sempre acaba sortint a la llum. El que no es publica no és ciència. El secret és que no hi ha secrets de llarga durada. La transparència és un antídot que la ciència es regala a si mateixa per definició. No hi ha ciència opaca i sí molts observadors. És la bona pista.

Jorge Wagensberg, Poca corrupció ja és molta corrupció, el periódico.cat 24/09/2016