dissabte, 17 de setembre de 2016

On està Internet?

Mr. Robot

És la pitjor contradicció de la nostra època. Vivim enganxats a l'ordinador, o al telèfon intel·ligent. Ens comuniquem per WhatsApp. Treballem amb el correu electrònic. Ens entretenim tristament xafardejant les xarxes socials. I, tot i això, desconeixem enormement com funcionen totes aquestes eines. Passa exactament el mateix amb l'economia, que determina (per desgràcia) la nostra vida, però que depèn d'elements que s'escapen de l'enteniment de bona part de la població, i desconeixem per què pugen o baixen unes xifres que, amagades sota l'enigma de sigles i noms poc amigables com el TAE o l'Íbex, habiten el ciberespai.L'economia, com internet, no es pot tocar, però sí que es pot patir. Money monster, l'última pel·lícula com a directora de Jodie Foster, la crònica demagògica d'un presentador d'un programa sobre economia segrestat per un home que ha perdut els seus estalvis i que vol entendre el perquè de la seva desgràcia, tractava precisament d'això.

En un episodi d'Els informàtics, una de les millors sèries còmiques que ha donat la televisió, els dos informàtics protagonistes decideixen prendre el pèl a la seva cap, una dona que d'ordinadors no en té ni idea. Li donen una caixa negra i li diuen que allò és l'internet. Ella presenta l'objecte a un grup de persones, creient que així es penjarà una medalla. Quan els informàtics comencen a dibuixar un gran somriure davant del ridícul monumental que ella hauria d'experimentar ("Que burra, mira que pensar que internet és una simple caixa!"), se'ls congela el gest. El públic, com ella, i com tothom, no té ni idea de quina forma té internet, una cosa molt més sofisticada que una simple i tangible caixa negra. El gag representa perfectament la inòpia en què vivim. I posa en evidència un dels grans reptes de la televisió i del cinema contemporani: representar un món virtual i esmunyedís.
Un exemple d'aquest tour de force el trobem en una sèrie com Mr. Robot, que compleix dues temporades i que relata les aventures, sempre a l'ombra, en improbables habitacions brutes i amb tan sols un petit llum, d'un treballador d'una companyia de seguretat cibernètica convertit enhacker. L'encert de Mr. Robot és que no té por de mostrar una pantalla d'ordinador plena de codis incomprensibles. El problema és la insistència a utilitzar elements inexistents i intangibles: en aquest cas, un personatge que habita únicament la imaginació del protagonista, com li passava a l'anestesiat antiheroi d'El club de la lluita, una pel·lícula de fa més d'una dècada que anunciava moltes de les manies i idees que l'audiovisual ha acabat adoptant.

En literatura, els autors s'enfronten a un problema similar. Tot i això, molts han optat per analitzar i fer seu un llenguatge propi de les xarxes socials. És el cas d'autors com Tao Lin i de l'anomenada Alt Lit (que juga en la seva etiqueta amb la tecla "alt"), que converteixen la relació amb les noves tecnologies en un recurs literari. En cinema, veiem com l'última entrega de Jason Bourne s'iniciava, de fet, amb un ciberatac. I moltes pel·lícules es plantegen com són aquestes noves guerres en què el cos a cos s'ha substituït per la fredor i la distància dels drons. Oliver Stonee stà a punt d'estrenar la seva biografia d'Edward Snowden, una pel·lícula que té tots els números d'acabar reflectint els problemes que té el cinema quan ha de retratar un món cibernètic que no es pot capturar amb una simple càmera. En comptes de fixar-se en els cables i en els servidors, el cinema insisteix a filmar allò que en realitat no es pot veure. A El cinquè poder, la pel·lícula de Bill Condon que relatava el cas Wikileaks, el món virtual es representava com un lloc real, com una habitació amb taules i cadires. Cada vegada que el cinema intenta representar internet, la xarxa perd una part essencial d'allò que és: una cosa que no es pot veure ni tocar. Però no, no hi ha manera: la televisió i el cinema segueixen necessitant la realitat per construir el seu imaginari.
Potser per això el cinema i la televisió insisteixen a mirar enrere, cap a una dècada, la dels vuitanta, en què la tecnologia fascinava però era encara analògica i concreta. És el cas de Halt and catch fire, una sèrie que actualment va per la seva tercera temporada i que s'iniciava amb un equip que volia competir amb IBM en la creació d'un ordinador personal.The Americans, una de les millors produccions serials actuals, s'endinsa en uns Estats Units presidits per Reagan i retrata la vida de dos espies soviètics que passen per ser la família nord-americana perfecta. La nostàlgia envaeix la pantalla, i aquí perviu el record d'una guerra, freda i demolidora, que tot i així es presenta (en la ficció) com molt més concreta i coneguda que els conflictes actuals. No és casual que, en l'actualitat, James Bond s'hagi d'enfrontar a una organització tan difícil d'abastar com Spectre. En aquest segle nostre, tot és intangible, per molt que el cinema li vulgui posar a tot un rostre i un espai concret.

A principis del 2000, el relat criminal televisiu es veia trastocat per la irrupció de CSI, una sèrie en què un equip de forenses de Las Vegas reconstruïa al detall els delictes per trobar-ne els responsables. Als protagonistes de CSI no se'ls escapava ni un detall: ni una gota de sang eliminada a consciència amb lleixiu, ni una petjada esborrada per la pluja. El crim sempre deixa rastre, predicava la sèrie. O, més ben dit, el crim sempre deixa un rastre físic. L'èxit de CSI va anar acompanyat d'algun retret (es va arribar a comentar que les autoritats temien que els criminals poguessin aprendre a millorar les seves tàctiques gràcies a la sèrie) i la va convertir en una franquícia. Així, va néixer un CSI a Miami i un altre a Nova York. Finalment, l'any passat, s'inaugurava CSI cyber, en què els criminòlegs deixaven de rastrejar la sang per buscar unes empremtes bastant més intangibles. A CSI cyber, el delicte passa per la xarxa, s'anunciava. La franquícia per excel·lència del relat criminal pretenia adaptar-se als temps moderns, en què el que és físic desapareix. La sèrie, però, no aconseguia reflectir aquesta paradoxa: en el seu primer episodi, relatava el segrest d'un nen petit. Què tenia a veure això amb el ciberespai? Simplement, que algú havia manipulat l'aparell de vigilància del bebè. La trama resultava absolutament absurda, ja que seguia plantejant el mateix relat de policies de sempre, sense tenir en compte que els temps realment han canviat.

A Lo and Behold, l'últim documental de Werner Herzog sobre la història d'internet, el director alemany entrevista el hacker Kevin Mitnick, que revela que qualsevol infiltració és possible gràcies únicament a una negligència humana. La idea és interessant, sobretot perquè retorna la xarxa als dominis de l'ésser humà, però sobretot perquè prescindeix de la imatge irreal que el cinema vol vendre d'internet i de les tecnologies vinculades a un món virtual. Estem farts de veure imatges, sovint creades per ordinador, de rajos de llum que corren per damunt de cables, de xifres que es mouen i que es multipliquen per art de màgia, com si internet encara fos el futur, i no la realitat més implacable de l'època en què vivim. A Lo and Behold, la història d'internet va de la cosa més tangible (un home tenia el contacte de totes les persones connectades a la xarxa en els seus inicis apuntades... en uns papers!) a la més mística. Herzog, un cineasta cada cop més humanista, ofereix una visió de peus a terra de què és internet, i de com podem posar-lo en imatges.
Violeta Kovacsics, Algú ha vist mai internet?, Ara 15/09/2016