dimarts, 20 de setembre de 2016

Hiperglobalització.


La globalització ha aprofundit les diferències econòmiques i culturals entre els que poden treure profit de l’economia global i els que no tenen recursos ni capacitat per fer-ho. Polítics innatistes com Donald Trump han canalitzat el descontentament resultant cap a l’hostilitat contra els forans: immigrants mexicans o polonesos, exportadors xinesos, minories... Necessitem rescatar la globalització de les seves mans, però també dels evangelitzadors que han passat per alt els beneficis d’una forma més moderada de globalització.
Hem de replantejar-nos l’equilibri entre l’autonomia dels estats i la globalització econòmica. Dit d’una manera planera: amb la globalització econòmica ens hem passat, hem anat cap a una versió poc pràctica que podríem anomenar hiperglobalització.
La transició cap a la hiperglobalització està relacionada amb dos esdeveniments: la decisió que l’any 1989 va prendre l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) d’anul·lar totes les restriccions sobre els fluxos financers transfronterers, i la creació l’any 1995, després de gairebé una dècada de negociacions, de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), amb un ampli ventall d’implicacions per a la sanitat, les normes de seguretat, les subvencions i les polítiques industrials dels països.
El nou model de globalització ha posat la democràcia al servei de l’economia global, en lloc de fer-ho al revés. L’eliminació de barreres comercials i financeres s’ha convertit en un fi en si mateix, i no pas en un mitjà per arribar a objectius econòmics i socials més bàsics. S’ha demanat a les societats que firmessin tractats d’inversió que creaven drets especials per a companyies estrangeres i que reduïssin els impostos de les empreses i les rendes més altes per atraure corporacions sense cap restricció.
Alguns principis ben senzills ens portarien cap a la direcció adequada. Primer, no hi ha un sol camí cap a la prosperitat. Cada país opta per les institucions que li semblen més adequades. El Regne Unit, per exemple, pot tolerar una desigualtat i una inestabilitat financera més grans a canvi d’un creixement més alt i més innovació financera. Optaran per impostos més baixos sobre el capital i uns sistemes financers més independents. Els països continentals europeus fomentaran una igualtat més gran i el conservadorisme financer. Les firmes internacionals es queixaran que les diferències de normativa i regulació fan pujar els costos dels negocis transfronterers, però aquestes reivindicacions s’han d’obviar davant dels beneficis de la diversitat.
Segon, els països tenen dret a protegir la seva organització institucional i salvaguardar la integritat de les seves regulacions. Les regulacions financeres o la protecció dels drets laborals es poden eludir i debilitar amb deslocalitzacions a altres països on els criteris són força menys estrictes. Els països haurien de poder evitar aquesta mena d’“arbitratge regulador” establint restriccions sobre les transaccions transfrontereres. Per exemple: les importacions des de països que violen de manera flagrant els drets dels treballadors, com ara el Pakistan o el Vietnam, podrien afrontar restriccions quan es pugui demostrar que aquestes importacions amenacen de perjudicar la normativa laboral interna. Si no, la diversitat institucional dels estats no té sentit.
Tercer, l’objectiu de les negociacions econòmiques internacionals hauria de ser augmentar l’autonomia política dels països, i alhora tenir en compte el possible perjudici per als socis comercials. El règim comercial del món està regit per una lògica mercantilista: tu abaixes les teves barreres a canvi que jo abaixi les meves. Però la falta d’obertura ja no és la limitació inamovible que pesa sobre l’economia mundial; la falta de legitimitat democràtica, sí.
Ha arribat l’hora d’adherir-se a una lògica diferent i de consolidar el valor de l’autonomia política. I això requereix posar alguns bastons a les rodes de la globalització. Per exemple, es pot permetre als països en desenvolupament subvencionar algunes indústries a canvi que els països rics puguin aplicar aranzels contra els països que inunden el mercat de productes fabricats amb uns criteris laborals i mediambientals sota mínims.
Quart, les màximes autoritats mundials haurien de centrar-se a millorar la democràcia, no la globalització. Els governs no poden eliminar problemes greus com la desigualtat, l’exclusió social o el creixement lent, però poden contribuir a fer-ho amb normes que fomentin la creació de polítiques internes, com ara estipulacions sobre la transparència, el debat públic, una representació àmplia, la imputabilitat i l’ús de proves científiques o econòmiques en els processos judicials. Fins a cert punt, l’OMC ja advoca per aquestes mesures. Mereixen tenir prioritat respecte a la liberalització comercial i l’harmonització de les normatives.
I, finalment, en el marc del sistema internacional, països no democràtics com Rússia, la Xina i l’Aràbia Saudita -on la llei es trepitja sistemàticament i les llibertats civils no estan protegides- no haurien de tenir els mateixos drets i privilegis que les democràcies. Quan un país no és democràtic, ja no podem suposar que la seva organització institucional reflecteix les preferències dels ciutadans. Per tant, li falta un argument essencial per protegir les seves regles de mercat de l’escrutini internacional. Seria adequat que les democràcies es plantegessin unes normes menys permissives, per exemple requerint més proves de les no-democràcies quan presenten una demanda comercial contra les democràcies.
Quan exposo aquestes idees em diuen que la conseqüència seria una deriva perillosa cap al proteccionisme. Però avui en dia hi ha un risc més gran d’anar-se’n a l’altre extrem: que les tensions socials de la hiperglobalització impulsin una reacció populista que debiliti alhora la globalització i la democràcia.
La globalització, dins d’uns límits, ha sigut bona en l’aspecte econòmic. La globalització, dins d’uns límits, també pot ser bona per a les nostres democràcies.
Dani Rodrik, Contra la hiperglobalització, Ara 19/09/2016