dijous, 22 de setembre de 2016

doctrina de la suficiència (diccionari H.G. Frankfurt)


 Resultat d'imatges de sobre la desigualdad h g frankfurt

doctrina de la suficiència: Des del punt de vista de la moralitat no és important que tothom tingui el mateix. El que és moralment rellevant és que cadascú tingui el suficient. (18)

Per a la doctrina de la suficiència l’important respecte als diners és que tothom tingui el necessari. (19)

Quan pensem en persones que estan substancialment pitjor que nosaltres és freqüent que ens sentim moralment pertorbats per les seves circumstàncies. Tanmateix, el que ens commou en aquests casos no és una discrepància quantitativa relativa, sinó una deficiència qualitativa absoluta. No és el fet que els recursos econòmics de qui estan pitjor siguin menors que els nostres; és el fet, molt diferent, que els seus recursos són ínfims. El que ens angoixa és que són massa pobres. Les simples diferències en el nivell de renda de la gent no són angoixants o inquietants en si mateixos. Després de tot, tendim a ser bastants indiferents davant les desigualtats entre qui són molt “benestants” i qui són extremadament rics. La nostra consciència de què aquests últims estan en una posició substancialment millor que els primers no desperta en nosaltres cap incomoditat. (...) El fet que algunes persones tinguin molt menys que altres no resulta moralment pertorbador quan és evident que qui estan en pitjors condicions tenen el que és suficient. (45-46)

L’afirmació segons la qual una persona té suficient pot implicar que s’ha assolit cert estàndard o certa exigència, sense que això impliqui que anar més enllà sigui dolent. Aquesta idea acostuma implicar que la quantitat assenyalada és suficient, però deixant oberta la possibilitat que anar més enllà també podria ser acceptable. (49-50)


En la doctrina de la suficiència, l’ús de la noció “suficient” manté relació amb mantenir un estàndard i no tant transgredir un límit. Dir que una persona té prous diners significa –aproximadament- que està satisfeta o que és raonable que estigui satisfeta sense tenir més diners del que té. L’afirmació d’això implica, alhora, que la persona no considera (o no considera raonable) que allò que la incomoda o desagrada (si existeix tal cosa) en la seva vida és a causa dels seus ingressos escassos. En altres paraules, si una persona està (o hauria d’estar raonablement) satisfeta amb el seu nivell d’ingressos, en el cas de tenir raons per ser infeliç amb la seva vida, no considera (o no pot considerar) que el fet de tenir més diners (o possiblement menys) li permetria ser (o tenir raons per ser) significativament menys infeliç. (50).

Harry G. Frankfurt, Sobre la desigualdad, Paidós Contextos, Barna 2016