Hannah Arendt: 'la idea de llibertat i l'esfera política'.




TEXT 1 (CONTRA LA NECESSITAT): Amb el que tots els filòsofs grecs estan d’acord, fos quina fos la seva oposició a la vida de la pòlis, és que la llibertat es localitza exclusivament en l’esfera política i que la necessitat és una manera fonamental, un fenomen pre-polític, característic de l’organització domèstica privada, i que la força i la violència es justifiquen en aquesta esfera perquè són els únics mitjans per dominar la necessitat –per exemple, governant els esclaus- i arribar a ser lliure. Atès que tots els éssers humans estan subjectes a la necessitat, tenen dret a exercir la violència sobre els altres. La violència és l’acte pre-polític d’alliberar-se de la necessitat per a la llibertat del món. Aquesta llibertat és la condició essencial del que els grecs anomenaven felicitat, eudamonia, que era un estat objectiu que depenia sobretot de la riquesa i la salut. Ser pobre o estar malalt significava veure’s sotmès a la necessitat física, i ser esclau portava amb si a més la submissió a la violència de l’home. Aquet doble “infortuni” de l’esclavitud és completament independent del subjectiu benestar de l’esclau. Per tant, un home lliure i pobre preferiria la inseguretat del canviant mercat de treball a una feina assegurada amb regularitat, ja que aquest té restringida la seva llibertat per fer el que volgués a diari, es considerava ja servitud (douleía), i fins i tot la feina dura i penosa era preferible a la vida fàcil de molts esclaus domèstics. (pàgina 68)

TEXT 2 (IGUALTAT-DESIGUALTAT): La pólis es diferenciava de la família en que aquella només coneixia “iguals”, mentre que la segona era el centre de la més estricta desigualtat. Ser lliure significava no estar sotmès a la necessitat de la vida ni sota el comandament d’algú i no manar sobre ningú, és a dir, ni governar ni ser governat.
Així, doncs, dins de l’esfera domèstica, la llibertat no existia, ja que el cap de família només se li considerava lliure quan tenia la facultat d’abandonar la llar i entrar en l’esfera política, on tots eren iguals. Val a dir que aquesta igualtat té molt poc a veure amb el nostre concepte d’igualtat i significava viure i tractar només inter pares, el que pressuposava l’existència de “desiguals” que, naturalment, lluny d’estar relacionada amb la justícia, com en els temps moderns, era la pròpia essència de la llibertat: ser lliure era ser-ho des de la desigualtat present en la governació i moure’s en una esfera en la que no existia governants ni governats. (pàgines 69-70).

TEXT 3 (VALOR): Deixar la casa, originalment amb la finalitat d’iniciar una aventura o empresa perillosa només per dedicar la pròpia vida als assumptes de la ciutat, requeria valor, ja que només a la llar predominava l’interès per la supervivència personal. Qui entrés en l’esfera política havia d’estar preparat per arriscar la seva vida, i el excessiu afecte envers la pròpia existència impedia la llibertat, era una clara senyal de servitud. Per tant, el valor esdevingué la virtut política per excel·lència, i només aquells homes que el posseïen eren admesos en una associació que era política en contingut i propòsit i d’aquí que superés la simple unió imposada a tots –esclaus, bàrbars, i grecs per igual-  per les exigències de la vida. (pàgines 73-74)

TEXT 4 (BONA VIDA): La “bona vida”, com Aristòtil qualificava la del ciutadà, no era simplement millor, més lliure de cures o més noble que l’ordinària, sinó d’una qualitat diferent. Era “bona” en el grau en què, havent dominat les necessitats de la vida pura, alliberat del treball i la tasca, vençudes les innates exigències de totes les criatures vives per a la seva pròpia supervivència, ja no estava lligada al procés biològic vital. (pàgina 74)

TEXT 5 (ESPERIT AGONAL): Aquesta igualtat moderna, basada en el conformisme inherent a la societat i únicament possible perquè la conducta ha substituït l’acció com la principal forma de relació humana, és en tots els seus aspectes diferent a la igualtat de l’Antiguitat i, en general, a la de les ciutats-estat gregues. Per tant, per a la minoria d’”iguals” (homoioi) significava l’autorització de viure inter pares, però l’esfera política, pólis, estava impregnada d’un esperit agonal, on tot individu havia de distingir-se constantment dels altres, demostrar, mitjançant unes accions úniques, que era el millor (aien aristeuein). Dit amb altres paraules, l’esfera política estava reservada a la individualitat: es tractava de l’únic lloc on els homes podien mostrar qui eren realment i invariablement. En consideració a aquesta oportunitat, i al marge de l’afecte a un cos polític que la possibilitava, cada individu desitjava més o menys compartir la càrrega de la jurisdicció, defensa i administració dels assumptes públics. (pàgina 80).

TEXT 6 (ARETÉ): La pròpia excel·lència, areté per als grecs, virtus per als romans, s’ha assignat des de sempre a l’esfera pública on es pot sobresortir, distingir-se dels altres. Tota activitat desenvolupada en públic pot assolir una excel·lència mai no igualada en privat, perquè aquesta, per definició, requereix la presència d’altres i aquesta presència exigeix la formalitat del públic, constituït pels pares d’un, i mai no la casual familiar presència dels iguals o inferiors a un. (pàgina 89)

TEXT 7 (NATALITAT): Tasca i treball, així com l’acció, estan també arrelats a la natalitat, ja que tenen la missió de proporcionar i preservar (...) el constant flux de nouvinguts que neixen en el món com estranys. Tanmateix, de les tres, l’acció manté la més estreta relació amb la condició humana de la natalitat; el nou inici inherent al naixement es deixa sentir en el món només perquè el nouvingut posseeix la capacitat de començar una cosa nova, és a dir, d’actuar. En aquest sentit d’iniciativa, n element d’acció, i per tant de natalitat, és inherent a totes les activitats humanes. Més encara, ja que l’acció és l’activitat política per excel·lència, la natalitat i no la mortalitat, pot ser la categoria central del pensament polític, diferent del metafísic. (pàgina 41)


Hannah Arendt, La condición humana, Círculo de Lectores, Barna 1999

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.