El dilema del general Lee.

Robert E. Lee


En el seu llibre últim sobre la justícia (Justicia: ¿Hacemos lo que debemos?, Debate, Barna 2011), el professor de filosofia política de Harvard Michael J. Sandel ens proposa, com un bon exemple per il·lustrar la seva tesi, el cas que es va trobar el general Robert E. Lee, el cap militar confederat a la guerra de secessió americana. Abans de la guerra. Lee era un oficial prestigiós de l’exèrcit de la Unió oposat a la secessió dels Estats del Sud i contrari a l’esclavitud; fins al punt que el President Lincoln li va proposar que dirigís les forces militars de la Unió a l’esclatar la guerra. Tanmateix, Lee es va negar i assumí, pel contrari, el comandament de les tropes de Virgínia que era la seva comunitat natal. I deixà escrit el per què  actuava així: “no podia aixecar la seva mà contra els seus parents, els seus fills i la seva casa, el seu deure era compartir les misèries dels seus”.

És fàcil entendre el dilema humà duríssim en què es trobà Lee, forçat a escollir entre el que la seva consciència li deia i la fidelitat que sentia envers la seva comunitat virginiana. La justícia li demanava aixecar la mà contra els seus familiars i amics, el seu sentiment s’ho impedia, un drama repetit molts cops en la història humana que, en qualsevol forma que hagi estat resolt, es guanya sempre la nostra comprensió: entenem al pare que delinqueix per protegir el fill, com entenem a qui amaga de la justícia al seu germà delinqüent. Entenem el fet que els sentiments de família o de solidaritat comunitària puguin apartar a l’ésser humà del seu deure.

Però si Sandel ens presenta l’exemple del general Lee no és per a il·lustrar un dilema entre el compliment d’un deure de consciència i un sentiment del cor. El presenta per proposar una lectura diferent del dilema, una lectura en termes morals. Perquè per a ell, l’elecció del militar no es plantejava entre un valor moral (la seva consciència sobre l’injust de la guerra i l’esclavitud) i un sentiment concret (la seva estimació envers els seus), sinó entre dos valors morals igualment rellevants. Aquest és el punt diferenciador i significatiu de l’enfocament de Sandel, que per a ell la fidelitat a la pròpia comunitat de pertinença és una obligació moral de l’individu, una obligació tan exigent com la que li planteja la seva pròpia consciència sobre el que és just. De manera que la solució que va donar Lee al seu dilema, lluitant per la seva comunitat i en contra del que considerava just, va estar moralment justificada, o si més no tan justificada com si hagués adoptat la contrària. Va haver de triar entre complir amb un dels dos valors igualment exigents tot i que contradictoris, llavors va actuar moralment.

¿Diria el mateix Sandel si prenguéssim com a exemple a un ciutadà americà d’origen alemany que en 1942 hagués decidit, malgrat tenir clara consciència de l’injust de la guerra desencadenada pels nazis, traslladar-se al Reich per allistar-se i defensar a la seva “comunitat de pertinença”? ¿Mantindria també en aquest cas el nostre autor que el ciutadà en qüestió tenia un deure moral de prendre les armes per Hitler? (...)

... Sandel es manté ferm en el seu pensament comunitarista, que ja va exposar vint anys enrere en el seu Liberalism and the Limits of Justice. La pròpia comunitat de pertinença és per a l’individu un bé intrínsec, és a dir, constitueix un valor moral a qui es deu lleialtat i acatament. I ho és perquè l’individu, per molt que vulgui de vegades no saber-ho, ha nascut i s’ha format com a individu mateix dins d’una particular comunitat d’història, cultura i tradició que és la que l’ ha modelat la seva personalitat: l’individu és part de quelcom més ampli i la seva participació en aquest quelcom li genera obligacions morals envers això: són “obligacions i responsabilitats morals que tenim només davant aquells amb qui compartim certa història (...) i que no depenen del consentiment del subjecte”. (...)

Afirmar que l’ésser humà existeix “en” i “des de” un determinat “món de vida” i que, per tant, la precomprensió o transfon particular d’aquest món estan presents en qualsevol comprensió conscient i reflexiva que formi el subjecte o, dit d’una altra forma, que els nostres judicis es fan des dels nostres prejudicis, és una afirmació sobre l’ontologia de la consciència que ningú no posaria en dubte, ni des de la sociologia (des de George H. Mead almenys), ni des de la filosofia (des de Heidegger o Gadamer). Cosa diversa, que és precisament la que necessita de justificació, és que les particularitats contingents d’aquests mons de vida en la que el subjecte es forma com a tal disposin un valor moral per a ell pel simple fet d’existir, i li obliguin moralment a ser fidel als seus continguts fins i tot per sobre de la seva pròpia consciència o, si més no, en competència amb ella. I aquí és on Sandel no ens aporta raons. Millor dit: ens aporta motius, però no raons.

José María Ruiz Soroa, El drama del general Lee, Claves de razón práctica, julio/agosto 2013, nº 223


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.