grau de mobilitat (en un món globalitzat)


Com la resta de societats conegudes, la societat de consum postmoderna és una societat estratificada. Però és possible distingir una classe de societat d´una altra per les variables segons les quals estratifica els seus membres. En una societat de consum, la variable que separa els qui estan "a dalt" dels qui estan "a baix" és el seu grau de mobilitat, la seva llibertat d´escollir on són.

Una diferència entre els qui estan "a dalt" i els qui estan "a baix" consisteix en el fet que els primers poden deixar enrere els segons, però no a l´inrevès. Les ciutats contemporànies són llocs d´un apartheid à rebours, és a dir, aquells qui s´ho poden permetre abandonen la brutícia i la misèria de les zones on estan retinguts els qui no es poden permetre moure´s. (...)

I encara hi ha una altra diferència: "Els de dalt" estan satisfets perquè viatgen per la vida segons la seva pròpia voluntat i poden triar les seves destinacions segons els plaers que aquestes els ofereixen. "Els de baix" són expulsats una vegada i una altra del costat on preferirien ser. (El 1975 hi havia dos milions d´emigrats forçats, refugiats, sota protecció de la comissió establerta per les nacions Unides amb el propòsit d´ocupar-se´n. El 1995 n´hi havia 27 milions). (...) Segurament ocuparan un indret ben poc atractiu que els agradaria deixar enrere, però no tenen cap altre lloc on anar, ja que, molt probablement, no seran benvinguts enlloc i enlloc no se´ls permetrà aixecar la seva tenda. (...)

Ara, tots podem ser viatgers i nòmades, a la pràctica o simplement per pressentiment, però encara hi ha un abisme difícil de creuar entre les experiències que probablement sorgiran, respectivament, a l´extrem superior i a l´extrem inferior de l´escala de llibertat.

Zygmunt Bauman, Globalització. Les conseqüències humanes, Pòrtic. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya, Barna 2001
https://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/global

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

text 16: Albert Camus, La Peste

Imatge
No he leído nunca un homenaje a la gente de medicina mejor que este intercambio en La peste entre Tarrou, el escéptico comprometido, miliciano en la Guerra Civil española, que va a emprender su última batalla organizando un grupo de voluntarios para apoyar a los servicios sanitarios, y Rieux, el joven doctor que, impávido, se juega la vida desde la mañana a la madrugada visitando a los apestados. Hablan de jesuita Paneloux, que predica que la peste es un castigo divino: "—¿Qué piensa usted del sermón del Padre Paneloux, doctor? La pregunta había sido formulada con naturalidad y Rieux respondió con naturalidad también. —He vivido demasiado en los hospitales para gustarme la idea del castigo colectivo. Pero, ya sabe usted, los cristianos hablan así a veces, sin pensar nunca realmente. Son mejores de lo que parecen. —Usted cree, sin embargo, como Paneloux, que la peste tiene alguna acción benéfica, ¡que abre los ojos, que hace pensar! —Como todas las enfe...
Més informació

No som res.

Imatge
Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras del neur...
Més informació