Assasinar la paraula.

Al mes de març d´enguany, en plena efervescència del debat al voltant de la llei que pretenia abolir la corrides de toros a Catalunya, des de les columnes del diari Avui el David Gonzalez (Espanya són toros, 05/03/2010) es despenjava dient que “Aquí, si hem de matar alguna cosa, la matem amb la paraula” i al mateix temps, pretenia desemmascarar els discursos amb els que els màxims dirigents dels partits nacionalistes havien justificar la seva fe antitaurina fent servir arguments completament allunyats de plantejaments identitaris, mesurats al mil•límetre per tal d´evitar allò que al final no es va poder evitar (o no es podia evitar): la directa confrontació amb l´Espanya d´Aguirre. En el fons, sosté l´articulista, aquest debat no podia amagar ni eludir el que és la qüestió fonamental, el debat identitari: “aquí deliberem, escriu el David González, i allà executen… o es suïciden”. Aquí es raona, per això som civilitzats, allà s´imposen lleis per decret i es blinden espectacles sanguinaris, per això són bàrbars. A Catalunya es venera la paraula, que és el que ens identifica com a humans, a Espanya la rància tradició de la sang i la mort, que és el que animalitza l´home. Queda per tant clarificat allò que ens identifica i ens separa d´ells.

Però el procés legislatiu ha continuat i ha acabat paradoxalment amb el blindatge d´una distracció popular semblant a l´anterior per l’apel•lació als mateixos arguments que en el cas anterior havien servit d´excusa per prohibir-la i suprimir-la. Allò que en el seu moment va servir per qüestionar i desqualificar una pràctica, s´utilitza després per enaltir i defensar els correbous.

M´agradaria pensar que l´argumentari identitari serveix només com a passatemps intel•lectual o humorístic, crec que no pot anar més enllà, perquè si es prengués seriosament, del que es desprèn d´aquest article, el poble català no quedaria massa ben parat: a més de ser indiferent davant la tortura d´animal en determinades zones del país, el poble català quan té la possibilitat de fer política (la poca que pot fer perquè les qüestions importants han quedat segrestades per les instàncies econòmiques), la desacredita i perverteix perquè banalitza i no es pren seriosament allò que suposadament segons Aristòtil, ens identifica a tots com a membres de la mateixa espècie, com a humans, la deliberació, l´ús raonat de la paraula. En conseqüència, el poble català ha acabat matant la paraula i de retruc la política, o millor dit el poc marge de fer-la de veritat.

Manel Villar
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/03/espanya_son_toros_90218.php

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

text 16: Albert Camus, La Peste

Imatge
No he leído nunca un homenaje a la gente de medicina mejor que este intercambio en La peste entre Tarrou, el escéptico comprometido, miliciano en la Guerra Civil española, que va a emprender su última batalla organizando un grupo de voluntarios para apoyar a los servicios sanitarios, y Rieux, el joven doctor que, impávido, se juega la vida desde la mañana a la madrugada visitando a los apestados. Hablan de jesuita Paneloux, que predica que la peste es un castigo divino: "—¿Qué piensa usted del sermón del Padre Paneloux, doctor? La pregunta había sido formulada con naturalidad y Rieux respondió con naturalidad también. —He vivido demasiado en los hospitales para gustarme la idea del castigo colectivo. Pero, ya sabe usted, los cristianos hablan así a veces, sin pensar nunca realmente. Son mejores de lo que parecen. —Usted cree, sin embargo, como Paneloux, que la peste tiene alguna acción benéfica, ¡que abre los ojos, que hace pensar! —Como todas las enfe...
Més informació

No som res.

Imatge
Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras del neur...
Més informació