memòria (Walter Benjamin)

El seu pensament és desconcertant. Juntament amb moments transparents, com quan diu que «no hi ha ni un sol moment de cultura que no ho sigui també de barbàrie» o que «la memòria obre expedients que el dret o la història donen per cancel·lats», n'hi ha molts altres, hermètics. Si, malgrat tot plegat, els seus escrits s'han convertit en focus il·luminadors per a escriptors, artistes i filòsofs és perquè ha comptat amb la complicitat d'una circumstància social. Em refereixo al creixent interès per la memòria. A Espanya parlem de la guerra civil, però a França, del seu passat esclavista; a Anglaterra o Bèlgica, del passat colonial, i a tot Occident, d'Auschwitz. Perquè aquesta memòria sigui alguna cosa més que una evocació sentimental del passat, feia falta el múscul teòric del concepte de memòria que havia conformat Walter Benjamin. Gràcies a ell, les víctimes, que sempre hi havien estat perquè sobre elles s'ha construït la història, s'han fet visibles, és a dir, han passat de ser insignificants a significar la barbàrie que fatalment ha acompanyat la història de la cultura. Ja no podem contemplar les catedrals gòtiques o les piràmides d'Egipte sense tenir en compte els sistemes d'explotació amb què es van construir. Ens ha ensenyat a considerar el progrés, que tants béns ha procurat, amb la mirada crítica del seu àngel de la història a qui no s'escapen els sacrificis en vides i hisendes que s'ha endut aquesta mateixa història. El nom de Walter Benjamin, lligat a temes com la responsabilitat històrica o la justícia de les víctimes, ha anat emergint com un dels pensadors més actuals del nostre temps.

Perquè aquest autor doni de si tot el que porta dins, caldria tenir en compte el paper que en ell té l'espai. Hi ha poetes que només es fan valer si la seva poesia és dita en veu alta. Bé, doncs Walter Benjamin necessita, per ser entès, un lloc físic. S'ha d'haver passejat pels passatges de París per entendre la seva crítica a la modernitat; cal haver-se aturat davant de l'Àngel de la Victòria de Berlín per apreciar la tristesa del seu àngel derrotat. Portbou és un lloc privilegiat per a la comprensió i desenvolupament d'aquesta cultura de la memòria. Per les extraordinàries condicions naturals que té el lloc i pels moments benjaminians de vida i mort que hi van tenir lloc, Portbou hauria de ser un alt lloc de la memòria. Hi ha el camí que ve de Banyuls, que ell va fer a peu intentant fugir de la Gestapo; la caserna on li van prohibir continuar endavant; la casa que va ser Hotel França en què va passar les seves últimes hores; el cementiri on va tenir nínxol mentre van transcórrer els cinc anys en què els seus acompanyants van pagar a l'avançada; l'estació en què no va aconseguir treure el bitllet per a la llibertat i les últimes paraules escrites en un paper memoritzat per una acompanyant: «En una situació sense sortida, no tinc altra elecció que acabar. La meva vida s'acabarà en un petit poble dels Pirineus on no em coneix ningú».

Reyes Mate, Portbou, lloc de memòria, El Periódico de Catalunya, 13/10/2010
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20101013/portbou-lloc-memoria/print-530402.shtml

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"