Conèixer: domesticar allò que és estrany.

CONÈIXER. Domesticar el que ens ultrapassa. Perdre el respecte als déus. Integrar l´estrany: fer-lo assequible, comprensible. ¿Què passa quan “un matí, després de la turmenta, les aigües empenyen a la platja, a vuit kilòmetres al nord-oest de la ciutat, el cos d´un gegant ofegat”? Ballard ho explica en un dels seus contes del llibre Platja terminal.

I el que explica és, finalment, allò de sempre. El que l´home ha repetit, repeteix i repetirà, en el seu impenitent afany de domesticar, integrar i aprofitar l´entorn.

Primer, la incredulitat. ¿Un gegant? Impossible. Serà un animal marí. Alguna cosa hem progressat: abans, la por s´hagués imposat al dubte i a la interrogació. I el gegant ofegat, encara que mort, hagués fet de les seves: hagués imposat creences, hagués condicionat conductes, hagués desencadenat rituals. El que tants gegants morts han fet amb els homes, pels segles dels segles.

La incredulitat obliga a apropar-se al monstre. ¿Hi ha un altre motor del coneixement més eficaç que la curiositat? Curiositat obliga, ¿gegant o bèstia?, ¿monstre o animal marí? La prospecció no enganya: la idea que és un gegant s´imposa: cap, braços, cames ... tot amb “la massa i les dimensions d´una balena”. Apareix la por, ningú no s´atreveix a apropar-se al gegant, fins que “dos pescadors amb botes altes” prenen la iniciativa. (...)

De mica en mica la inspecció va superant la por i domesticant el monstre. I quan un s´atreveix a pujar per les seves extremitats, ja està vençut. (...) La por estava superada. Començava la gran cerimònia de la curiositat. Poc a poc, la gent anava perdent por a l´estrany i marcava les seves petjades en el pit, en l’abdomen, en el nas i en el pòmul de l´immens personatge varat. Quan tots van prendre possessió del gegant i aquest va deixar de ser una curiositat, s’esvaïren les últimes recances, els últims temors. L´assistència va decaure. I algú va declarar la definitiva naturalització del gegant: quatre dies després “vaig adonar-me que l´havien amputat la mà esquerra”.

Des d´aleshores ençà, el gegant havia entrat en la més elemental de les quotidianitats: ja era objecte de comerç i d´especulació. Els més espavilats, oblidant que en algun moment haguessin pogut sentir por per aquella presència –temor d´allò superior, d´allò que presenta trets de fora d´aquest món, d´allò que és desproporcionat a les nostres dimensions- havien optat per reduir el gegant al registre de la utilitat. “Vaig deduir que una companyia de fertilitzant orgànics i una fàbrica de productes ramaders eren els principals responsables” del que seria el procés de rendibilització del cadàver del colós.

I allò útil és quelcom definitivament integrat. Allò útil és sempre dependent de qui l´utilitza. No hi ha misteri possible en un objecte incorporat al circuit de la transformació, la venda i la compra. El gegant ja era simplement greix per a diversos usos de caràcter industrial. (...)

Josep Ramoneda, Desmitificar, La Vanguardia, 25/08/1987
http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/10/tota-desmitificacio-acaba-amb-una-nova.html