Les muses són filles de la memòria.

L´època contemporània s´ha caracteritzat sobretot per la hipervaloració de les novetats, l´originalitat, les extravagàncies, el desfici per la singularitat, l´estimació de la imaginació contra la memòria, "(...) Durant els últims decennis, la memòria ha viscut les seves hores més baixes. Se l´ha convertida en el símbol de la reiteració i la rutina. Significava la permanència ominosa del passat i per a una societat preocupada pel trànsit al futur era més un pes mort que una energia viva. (...) La memòria no és un llast que haguem de llençar per anar més lleugers, sinó un combustible que ens permet volar. És un pes que no enfonsa, sinó que eleva ... No és un magatzem, ni un cementiri, ni un destí, sinó una riquíssima font d´operacions i ocurrències. Els grecs van demostrar una vegada més la seva perspicàcia a l´hora de descobrir que les muses eren filles de la memòria", escriu José Antonio Marina en Teoría de la inteligencia creadora.

Manuel Güell i Josep Muñoz, Només sé que no sé res, Ariel, Barna 1996