En el bressol de la democràcia.

Si és veritat que l'escola és un reflex de la societat, no deu ser menys cert que els delegats de classe són un reflex, en caricatura, de la classe política, però sense l'eròtica del poder. Molts anys enrere, l'acte d'elecció del delegat o la delegada era celebrat amb tota la solemnitat d'un ritual seriós i transcendent. Sortir elegit, després d'un estret marge de vots entre diversos candidats, era per al nou portaveu de l'alumnat un motiu de satisfacció i de responsabilitat enormes. Parlo de l'època en què el delegat era l'alumne exemplar, que encarnava la triple virtut de ser un bon estudiant, assenyat i de paraula. Era algú en qui podies confiar, que gaudia a més a més d'un lideratge natural, gràcies a la seva honestedat, la capacitat de decisió i la voluntat de servei. I quan calia defensava amb correcció, diligència i energia els drets dels seus companys davant les imposicions, no sempre raonables, dels estaments superiors.

Amb el pas del temps i les formes canviants d'hàbits socials i acadèmics, els bons alumnes van començar a dubtar dels seus electors i els seus electors d'ells. El divorci d'interessos i tarannàs s'anà accentuant fins que l'escletxa va convertir-se en abisme. Un exemple. Davant una convocatòria de vaga d'estudiants, el bon delegat s'informa i informa, amb la idea de debatre, acordar i votar. Però la resta de companys no l'han elegit perquè es passi de perepunyetes, sinó perquè com a representant del grup se sotmeti al seu impuls primitiu i gregari de fer llit fins a migdia.

No és d'estranyar que, així les coses, quan el tutor demana voluntaris tothom giri la vista cap a l'infinit. A qui li plau sotmetre's als capricis dels companys, avesats a campar cadascú pel seu aire? En absència de candidats, tots els electors esdevenen elegibles. Segons això, qualsevol alumne del grup és susceptible de sortir escollit delegat. I aleshores és quan, democràtics com som, convertim en delegats el més cafre de la classe, el més desvergonyit i el més pallasso. I és que als alumnes actuals ja no els cal la figura del delegat que en defensi els drets, tenint com tenen els superdelegats a casa.

Quan allò que era anecdòtic amenaça de convertir-se en una tendència deu ser que alguna cosa deu estar passant en aquesta societat que és si no és el reflex de la nostra escola. D'on us penseu que sortiran, si no de les nostres aules, els futurs votants de les Belens Esteban?

Jordi Estrada, Quan l´excepció és la norma, Regió 7, 30/10/2010