Contra l´aparent apoliticisme del liberalisme (selecció de cites).

• El liberalisme, si bé no ha negat radicalment a l'Estat, tampoc ha trobat una teoria de l'Estat positivament ni una reforma estatal pròpia. Només ha tractat de limitar la política des de l'ètica i de sotmetre'la a l'econòmia. Ha creat una doctrina de la divisió i el contrapès dels "poders", és a dir: un sistema de barreres i controls de l'Estat que no pot ser considerat ni com una teoria de l'Estat, ni com un principi de construcció política. (...)

• .. la negació de la política, que està continguda en tot individualisme conseqüent, tot i que condueix a una praxi política de desconfiança davant de tots els poders polítics i formes d'Estat imaginables, mai no arriba a una pròpia i positiva teoria de l'Estat i la política.

... no hi ha és una política liberal en si mateixa sinó sempre i tan sols una crítica liberal de la política.

• La unitat política, donat el cas, ha d'exigir el sacrifici de la vida. Per l'individualisme propi del pensament liberal aquesta demanda no es pot assolir ni fonamentar de cap manera. Un individualisme que li donés a algú diferent de l'individu mateix la disposició sobre la vida física d'aquest individu seria una frase tan buida com una llibertat liberal el contingut i mesura fos decidida per algú diferent d'aquell que és lliure. Per al subjecte individual, com a tal, no existeix l'enemic amb el qual hagi de lluitar a vida o mort si personalment no vol fer-ho. Forçar-lo a la lluita contra la seva voluntat, en tot cas i considerat des de l'òptica de l'individu privat, és falta de llibertat i coerció.

• ... en el pensament liberal, el concepte polític de lluita es converteix en competència per la banda econòmica i en discussió per la banda "espiritual". En lloc d'una diferenciació clara entre els dos diferents estatus de "guerra" i "pau" apareix la dinàmica de l'eterna competència i l'eterna discussió. L'Estat es converteix en societat.

• Que la producció i el consum, la formació de preus i el mercat tenen la seva esfera pròpia i que no poden ser dirigits ni per l'ètica, ni per l'estètica, ni per la religió i menys encara per la política, ha constituït un dels pocs dogmes realment indiscutibles i inqüestionables d'aquesta època liberal.

• Des dels seus mateixos inicis, el pensament liberal li va fer a l'Estat i a la política el retret de la "violència".

• El medi econòmic és l'intercanvi, és reciprocitat de prestació i contraprestació, per tant bilateralitat, igualtat, justícia i pau, per últim és ni més ni menys que l '"esperit corporatiu de la concòrdia, la fraternitat i la justícia mateixa". El medi polític, per contra, és "la violència conqueridora extra-econòmica", robatori, conquesta i crim de tot tipus. Amb mètodes com aquests un podria definir, al revés i amb la mateixa facilitat, a la política com l'esfera de la lluita honesta ia l'economia com un món d'estafes. Al cap ia la fi la relació de la política amb el robatori i la violència no és més específica que la de l'economia amb l'astúcia i l'engany. Trocar i trucar sovint estan molt a prop.

• Un poder sobre éssers humans basat sobre fonaments econòmics, justament si es manté apolític sostraient a tota responsabilitat i visibilitat polítiques, ha d'aparèixer com una tremenda estafa. El concepte de l'intercanvi de cap manera exclou conceptualment que algun dels partíceps pateixi un perjudici o que un sistema de contractes bilaterals es converteixi en un sistema de la pitjor explotació i opressió. Quan els explotats i oprimits en una situació semblant es disposin a defensar-se, òbviament no podran fer-ho amb mitjans econòmics. I és igualment obvi que, després, els amos del poder econòmic tractaran d'impedir-i catalogaran com violència i crim a tot intent de produir un canvi "extra-econòmic" en la seva posició de poder.

• Que les contraposicions econòmiques s'hagin tornat polítiques i que el concepte de "posició de poder econòmic" hagi pogut sorgir, només demostra que el punt del polític pot ser aconseguit des de l'econòmic, com des de qualsevol àrea objectiva.

• Un imperialisme de base econòmica buscarà naturalment establir sobre el planeta un estat de coses en el qual podrà aplicar sense restriccions i amb èxit els seus mitjans de poder econòmic com ara bloqueig de crèdits, bloqueig de matèries primeres, destrucció de divises estrangeres etc. Considerarà com "violència extra-econòmica" a tot intent, realitzat per part d'un poble o d'alguna altra agrupació humana, de sostreure's a les conseqüències d'aquests mètodes "pacífics".

• Per l'ús d'aquests mitjans s'ha format en tot cas un nou vocabulari, essencialment pacífic, que ja no coneix la guerra sinó només execucions, sancions, expedicions punitives, pacificacions, defensa de tractats, policia internacional i mesures per garantir la pau. L'oponent ja no l'hi crida enemic però, en contrapartida, l'hi posa hors-la-loi i hors l'humanité en qualitat de violador de la pau o amenaça contra la pau, i una guerra portada a terme per al manteniment o la expansió de posicions de poder econòmiques ha de ser convertida, amb gran inversió de propaganda, a "croada" i en "l'última guerra de la humanitat". Així ho exigeix la polaritat entre ètica i economia. En tot cas, queda al descobert en ella una sorprenent sistematicitat i coherència, però també aquest sistema suposadament apolític i aparentment fins antipolític serveix a agrupaments del tipus amic-enemic, ja sigui a existents o nous, i no pot escapar de la conseqüencialitat d´allò polític.

Carl Schmitt, Categorías de lo político
http://www.laeditorialvirtual.com.ar/Pages/CarlSchmitt/CarlSchmitt_ElConceptoDeLoPolitico.htm
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/politica