La paràbola del bot salvavides.

Un bot salvavides abarrotat de nàufrags. Envoltats de fort onatge, més nàufrags mantenint-se amb prou feines a la superfície. Com han de comportar-se els ocupants del bot? ¿Han de rebutjar o fins i tot tallar la mà del nàufrag que s'aferra desesperat a la borda? Cometrien homicidi ¿Hissar-lo a bord? Provocarien l'enfonsament del pot amb tota la seva càrrega de supervivents. Aquest dilema forma part del repertori habitual de la casuística. Als moralistes i a tots quants es freguen el cervell sobre aquestes situacions límit, o els sol passar desapercebut el detall que ho estan fent en secà. I precisament aquest "sí, però" fa fracassar totes les reflexions abstractes, sigui quin sigui el resultat a què poguessin arribar. El millor dels propòsits fracassarà irremissiblement per culpa de l'ambient tranquil del seminari, perquè ningú pot afirmar de manera creïble com es comportaria arribada l'hora de la veritat.

La paràbola del bot salvavides recorda l'exemple del compartiment de tren. És la seva agudització extrema, portada fins als límits. També en aquest cas els passatgers es comporten com si fossin terratinents, amb la diferència que el territori ocupat que estan defensant ha quedat reduït a la grandària d'una closca de nou i que ja no es tracta de conservar una mica de confort sinó la vida mateixa.

Hans Magnus Enzensberger, La gran migración, Anagrama, Barna 1992