Tota desmitificació acaba amb una nova fantasia.

El cicle estava tancat. La integració era perfecta. Guanyat per a la utilització industrial i comercial, el gegant havia perdut qualsevol faiçó que obligués a plantejar-se preguntes. Un cop domesticat, un cop superat el perill que realment fos un ésser estrany capaç de jugar una mala passada, el millor era reconduir-lo a allò ja conegut, a allò que res no inquieta. Si s´acceptava que era un gegant, per més que estigués perfectament desbudellat, s´hagués imposat l´obligació –i d´alguna manera la necessitat- de buscar respostes a preguntes inevitables. ¿Qui era? ¿D´on venia? Preguntes que haguessin conduït a l´alarmant possibilitat que un dia aparegués viu algú de la seva mateixa condició. Com sempre, el més còmode és evitar la pregunta inquietant. Pot justificar-se l´actitud per l´assenyat criteri de no plantejar-se preguntes que no s´està en condicions de resoldre. I de fet el problema es va resoldre, que era l´inquietant, s´esquarterà el personatge, és a dir, es convertí en una cosa perfectament a l´abast de les nostres mans. Se li incorporà a les nostres possibilitats de domini.

El triomf de la raó pràctica va tenir un preu: la imposició de la censura sobre la memòria. De mica en mica, tothom s´oblidà del gegant. Només havia estat un enorme animal marí. Perquè aquest, els seus greixos, les seves escates i les seves formes, estan perfectament identificats en el nostre sistema de referències, mentre la presència d´un gegant mort no està prevista. El nostre camp és el d´allò previsible. A ell ens atenem. I procurem preservar-lo degudament protegit. Fins i tot quan es tracta d´incorporar alguna cosa que no és exactament d´aquest món. Tota desmitificació acaba amb una nova fantasia –la que fa del gegant un monstre marí-. Per això la nostra tasca és un irrenunciable conte de mai no acabar.

Josep Ramoneda, Desmitificar, La Vanguardia, 25/08/1987
http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/10/coneixer-domesticar-allo-que-es-estrany.html