Les religions són com clubs privats.

En general considero que ningú no té dret a jutjar les obligacions que les confessions imposen als seus fidels. No tinc cap raó per objectar al fet que la religió musulmana prohibeixi el consum de substàncies alcohòliques; si no estic d´acord, no em faig musulmà. No veig per què els laics s´haurien d´escandalitzar perquè l´Església catòlica condemna el divorci: si vols ser catòlic, no et divorciïs; si vols divorciar-te, fes-te protestant; reacciona només si l´Església vol impedir que et divorciïs tu, que no ets catòlic. Confesso que fins i tot em fan posar nerviós els homosexuals que volen que l´Església els reconegui, o els capellans que es volen casar. Jo quan entro a una mesquita, em trec les sabates, i a Jerusalem accepto que hi hagi edificis on, el dissabte, els ascensors funcionin sols i s´aturin automàticament a cada pis. Si vull conservar les sabates o dirigir l´ascensor al meu gust, me´n vaig a un altre lloc. Hi ha recepcions (superlaiques) on s´exigeix l´esmòquing, i em toca decidir si vull plegar-me a un costum que em fa posar nerviós, perquè tinc una raó que m´impel.leix a participar en aquell acte, o si vull afirmar la meva llibertat i quedar-me a casa. (...)

Encara no he aconseguit trobar a la doctrina raons convincents per haver d´excloure les dones del sacerdoci. Si l´Església vol excloure les dones del sacerdoci -ho repeteixo- en prenc nota, i li respecto l´autonomia en matèries tan delicades. Si fos una dona i volgués fer-me sacerdotessa a qualsevol preu, em passaria al culte d´Isis, sense intenta forçar el papa.

Umberto Eco, ¿En què creuen els qui no creuen?, Editorial Empúries, Barna 1997