Al meu fill li han dit "moro de merda".

Ja està, ja ha passat. El moment esperat s'ha produït: al meu fill, a punt de fer 10 anys, li han dit, per primer cop en tota la seva vida, «moro de merda». Marcarem la data al calendari per commemorar-la cada any perquè indubtablement comença una nova etapa en la seva biografia, aquella en què s'haurà d'anar fent conscient dels seus trets distintius i les conseqüències que comporten. D'entrada em pregunta si això de «moro» és bo o dolent i repeteix, com un atenuant al seu gran delicte, que ell va néixer a Vic. Com tots els nens, no es veu cap diferència. M'hauria agradat presenciar l'esdeveniment, com la primera passa, la primera dent que cau, el primer traç per dibuixar, encara sense sentit, del seu propi nom. Però no, a partir d'una edat, als fills els comencen a passar coses de les quals les mares no en serem testimonis de primera fila, sinó que ens haurem de conformar amb el relat a posteriori que ens en facin ells, en el millor dels casos. Jo tinc la sort de no recordar del tot la meva primera vegada perquè les tres paraules es van escolar entre tantes sense sentit que anava aprenent de la nova llengua. Després em recordo buscant-les al diccionari per intentar esbrinar per què allò que em deien com a insult era un insult, què volia dir que fos tan negatiu. Buscava «moro», és clar, que la merda ja sabia el que era, aquest país del qual tots hem format part en un moment o altre i al qual ens envien cada dos per tres tal com apuntava l'amic d'una amiga en una conversa a peu de carrer. La meva sort potser va ser la de créixer en una escola on tots érem de merda en un moment o altre: el moro, el xarnego, el gitano i fins i tot el català. Endevino que els anys que vindran seran els més difícils, els de fer que el meu fill segueixi creient que és tant d'aquí com qualsevol altre i que ningú li pot negar el dret a sentir-s'hi per molt que li repeteixin que és de merda.

Najat el Hachmi, Pobladíssim país de merda, El Periódico de Catalunya, 07/10/2010