Plató i el paper privilegiat de la memòria.

Plató veu la realitat a partir de les idees. Aquestes no són simplement conceptes o representacions mentals, són realitats que existeixen amb independència de les coses. (...)

Els nostres sentits ens enganyen. El coneixement cal buscar-lo en el món de les idees, no en l´àmbit de les aparences. A través de l´exercici de la racionalitat, Plató creu que l´home podrà arribar a copsar la veritat: única, indiscutible i igual per a tothom, evidentment, segons ja va proposar el seu mestre, Sòcrates. L´intel.lecte penetra en el món de les idees i ens permet accedir al coneixement, però perquè d´alguna manera ja era al nostre interior: coneix-te tu mateix. És per això mateix també que conèixer no és una altra cosa que recordar. (...)

L´obra de Plató solament és un exemple més de com els grecs van explicar el seu món molt més amb la memòria que no pas amb la imaginació. Segons Plató, la imaginació es troba en l´àmbit de la sensibilitat, de les mentides, de l´aparença; mentre que la memòria està considerada com una facultat privilegiada que ens permet connectar amb les idees. Fins al Renaixement, la cultura occidental va seguir exclusivament aquesta mateixa línia, la de valorar sobretot la memòria i negar la imaginació. L´aplicació del mètode hipotètico-deductiu, l´alliberament de l´expressivitat artítica i la reivindicació global de la creativitat que ha suposat l´època moderna van invertir aquesta consideració. Com a conseqüència d´això mateix, la memòria ha estat aquests últims temps, i seguint l´inexorable llei del pèndol, menystenguda, contravenint l´apotegma platònic.

Manuel Güell i Josep Muñoz, Només sé que no sé res, Ariel, Barna 1996
https://sites.google.com/site/cavernicoles/caverna