La reivindicació de la memòria.

La memòria és interpretada com una facultat imprescindible per explicar la conducta, en l´àmbit de la psicologia, des dels plantejaments de dos autors clàssics com ara Freud i Jung fins a les propostes més recents de la psicologia cognitiva. A la psicoanàlisi, per exemple, tornem a trobar els mateixos elements de la filosofia grega, segons els quals el record continua conservant el seu poder per desvetllat la veritat (ja sigui en l´àmbit individual, segons la formulació de Freud, a través d´evidenciar els traumes de la infantesa, ja en plural, segons proposa Jung, amb la seva reivindicació d´una memòria col·lectiva inconscient).

La pedagogia actual, després de magnificar el poder de la imaginació i de la creativitat individual, torna a interpretar el cultiu de la memòria com una disciplina cabdal, com una eina procedimental per tal d´incentivar els aprenentatges. El mateix Piaget va estudiar l´evolució de la memòria infantil i va arribar a la conclusió que era paral·lela a l´evolució de la intel.ligència. la conservació del record i la seva recuperació depèn dels esquemes previs de l´infant i de les operacions que ja domini.

Les estructures lingüístiques innates amb què, segons Chomsky, tots naixem, serveixen com un argument més per relacionar memòria i coneixement. Chomsky afirma que naixem amb uns òrgans mentals genèticament determinats. És per això que les regles del llenguatge són innates i idèntiques per a tos els éssers humans. Les induccions, abstraccions, generalitzacions o analogies derivades de l´experiència s´organitzen sempre a partir d´un sistema de regles preexistent que condiciona tot aprenentatge. Una mena de memòria lingüística col·lectiva que explica el nostre apropament al món començant per desentrellar les capacitats verbals.

No cal dir que, en una disciplina com les ciències socials, la memòria continua sent considerada com una eina imprescindible per tal de no haver de repetir els errors del passat. La mateixa definició de cultura com un tramat de tradicions que passen de pares a fills està clarament relacionada amb la vàlua del record.

Manuel Güell i Josep Muñoz, Només sé que no sé res, Ariel, Barna 1996