diferents experiències del temps i de l´espai en un món globalitzat.

És un fet que els mons sedimentats en els dos pols, a l´extrem superior i a l´extrem inferior de la jerarquia de la mobilitat, són profundament diferents, i que cada vegada estan més incomunicats. Per al primer món, el món dels qui es mouen globalment, l´espai ha perdut la seva qualitat limitadora i es pot travessar i recórrer tan a nivell “real” com “virtual”. Per al segon món, el món dels qui estan “limitats localment”, dels qui no es poden moure i que, per tant, es veuen forçats a suportar passivament qualsevol canvi que es produeixi en la localitat a què estan lligats, l´espai gairebé s´està tancant completament. (...)

L´encogiment de l´espai elimina el flux del temps. Els habitant del primer món viuen en un present permanent, passen per una successió d´episodis higiènicament aïllats del seu passat i del seu futur. Aquesta gent estan sempre ocupats i sempre “els falta temps”, ja que els moments no es dilaten –una experiència idèntica a la del temps “ple a vessar”. A les persones que han estat abandonades i aïllades a l´altre món, en canvi, les aixafa el pes d´un temps abundant, redundant i inútil, que no poden omplir. En els seu temps “no passa mai res”. No “controlen” el temps, però el temps tampoc els controla, a diferència del que els passava als seus avantpassats que fitxaven a l´entrada i fitxaven a la sortida, subjectes al ritme temporal sense rostre de la fàbrica. Només poden matar el temps, i el temps els mata lentament.

Zygmunt Bauman, Globalització. Les conseqüències humanes, Pòrtic, Edicions de la Universitat Oberta de Barcelona, Barna 2001