Neuroconstructivisme.

Resultat d'imatges de videodrome

Una versió actualment molt popular del constructivisme es refereix a la investigació del cervell. Llegim i de vegades sentim que la acolorida realitat quadridimensional que percebem és una construcció o constructe del nostre cervell, en realitat només hauria partícules físiques o algun tipus de procés “boig”, com cordes vibrants en espais multidimensionals o una cosa menys enginyosa, partícules subatòmiques que es coagulen seguint certes lleis sobre cossos incolors que fan rebotar des d’ells les partícules de la llum. Mitjançant el contacte amb les nostres terminacions nervioses desperten estímuls que el nostre cervell vincula després inconscientment en una mena de videojoc interactiu en el que participem col·lectivament al·lucinats.  Aquestes “visions” són atractives en comunicar a les nostres vides l’esplendor d’una pel·lícula de ciència ficció de Hollywood, en comptes de la tristesa d’un animal que pensa i treballa en un planeta insignificant i ridícul. El constructivisme cerebral o neuroconstructivisme és un conte de fades modern, o més aviat post-modern, per a persones que prefereixen viure en una pel·lícula de terror, com Videodrome de David Cronenberg, més que en una quotidianitat que els sembla de vegades banal.

Si observem el neuroconstructivisme més a prop, es veu immediatament que res és veritat en ell, a banda que tenim cervell i que hi ha partícules i teories físiques especulatives emocionants. Si el que veiem mitjançant el nostre cervell no té res a veure amb la realitat, ja que aquesta es compon de cordes vibrants que es mouen en onze dimensions, llavors això hauria d’aplicar-se també al nostre cervell. El neuroconstructivisme hauria d’assumir conseqüentment les seves pròpies asseveracions, segons les quals no tenim absolutament cap cervell. Però d’elles es dedueix la tesi segons la qual el nostre acolorit entorn quadridimensional és una simulació cerebral interna del cos, seria alhora una simulació sense cervell en tots els aspectes. Si ens prenem seriosament el neuroconstructivisme, per tant, podem estar molt tranquils, ja que alhora és només una simulació teòrica i no una construcció creïble (per no parlar de vertadera).

Markus Gabriel, Por qué el mundo no existe, Ediciones Pasado & Presente, Barcelona 2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.