La ciència no va contra el sistema, és el sistema.

Vivim temps estranys. Mai abans l'home ha sabut tant sobre ell mateix i el món que l'envolta. Mai abans la informació ha estat així d'assequible ni s'ha transmès tant ràpidament. I, en canvi, estem a punt de perdre el que hem guanyat i retrocedir fins a una nova època de domini de l'obscurantisme més absurd. La gravetat de la situació la resumeix un comentari que un lector escèptic feia uns dies enrere d'una notícia apareguda a la web d'un diari. «Jo no crec en Déu», deia, «però tampoc estic segur de creure en la ciència». La frase és tràgica perquè demostra que la ciència es comença a considerar una mena de religió que requereix un acte de fe. Però el que enuncia, encaixi o no amb els nostres desitjos, són simplement conclusions deduïdes a partir de fets demostrables. Evidentment que els científics s'equivoquen. Passa quan les explicacions són encara en fase d'hipòtesi i la interpretació dels resultats ha de tapar els buits que existeixen. Ara, la validesa dels resultats confirmats no depèn de la nostra bona voluntat per acceptar-los. I això sembla que s'oblida.

La ciència va tenir un paper bàsic a l'hora d'escapar del forat negre on havíem caigut durant l'edat mitjana. La generalització del coneixement va permetre reconduir un poder que estava monopolitzat pels que deien que tenien la veritat absoluta. La ignorància és una arma poderosa per oprimir, i la democratització del coneixement va contribuir de manera essencial a desestabilitzar les estructures absolutistes. El problema és que la creixent complexitat de la ciència l'està convertint en inassequible. Com més sabem, més ens allunyem els científics de la societat i més recordem els alquimistes medievals que traficaven amb la màgia i l'ocultisme, persones amb un poder incomprensible i, per tant, perillós. Se'ns ha acabat atorgant el paper dels místics que reclamen una creença cega.

I així ens trobem que el pèndol s'acosta cap a l'altre extrem. La ciència ja no ens permet anar contra el sistema: és part del sistema. Sovint és percebuda, quina ironia, com una eina de manipulació al servei de les elits polítiques i econòmiques. Per exemple, desconfiem dels productes que ens venen les farmacèutiques perquè els permeten fer diners a cabassos. Això és suficient per desestimar tot el treball que hi ha al darrere i entregar la nostra confiança al primer que ens ofereix una alternativa que va contra l'statu quo, del qual ara els científics sembla que són part connivent. Així és com s'han muntat indústries bilionàries al voltant de productes que només estan avalats per la superstició.

És curiós que això no ens sembli tan malament. Que algú s'enriqueixi embotellant l'efecte placebo i venent-lo a pes d'or és tolerable sempre que ens proporcioni una explicació fàcil d'entendre. No cal que estigui recolzada per cap mena de lògica ni de dades sòlides: és més fàcil suplir fets per fantasia si això fa que no sigui tan críptica. Ho veiem com una manera de desafiar el poder establert, i per tant ha de ser bo. Fiqueu en qualsevol debat un personatge que es qüestioni la versió oficial i veureu com automàticament atrau les simpaties de l'audiència, per molt absurdes i demagògiques que siguin les seves postures. Tendim a fixar-nos més en l'aura que projecta l'individu que en la qualitat dels seus arguments. Dubtar del que les autoritats ens presenten com a cert és una característica positiva dels éssers humans, però s'ha de practicar amb saviesa, vigilant que això no faci que ens llancem cegament a les mans del primer il·luminat que, honestament o no, ens vulgui fer combregar amb rodes de molí.

¿Com acabarà tot plegat? Doncs acabarà malament, si no hi trobem una solució. De moment ja hem vist un augment en el nombre de morts i patiments innecessaris a causa de la ignorància i d'escoltar les persones equivocades. Fa uns anys, va ser l'epidèmia de sida a Sud-àfrica, amplificada per un ministre de salut que no creia en el VIH. Ara els talibans assassinen treballadors sanitaris per evitar que vacunin els nens contra la poliomielitis al Pakistan. Tenim exemples més propers, com el sorprenent rebrot de malalties infantils a les zones industrialitzades per culpa d'uns pares que rebutgen les vacunes. Etcètera.

CAL TROBAR solucions. Els científics hem de baixar dels pedestals on crèiem que érem permanentment reverenciats i recuperar la confiança del públic. Ho farem millorant la manera de comunicar-nos. Però la gent també ha de mirar de no deixar-se convèncer per la proposta que soni més bé i entendre que la veritat no sempre té l'aspecte més atractiu. Si ens hi esforcem tots una mica, aconseguirem que la nostra espècie mantingui la trajectòria ascendent que va iniciar fa uns quants milers d'anys.

Salvador Macip. El nou obscurantisme, El Periódico. cat, 23/03/2013