La conclusió del debat Peterson-Zizeck




Si haguéssim de definir quin és avui en dia el dogma polític del qual ningú gosa desmarcar-se, l’horitzó d’esdeveniments més enllà del qual no hi ha arguments defensables, hauríem de triar la igualtat d’oportunitats. Que no és poc, sinó un lluitadíssim triomf de la modernitat i la cultura democràtica sobre mil·lennis en què el més normal han estat –i en molts aspectes encara són- feudalismes explícits o encoberts que ensenyen a les masses a acceptar la loteria divina en el repartiment del pastís a la terra. Avui, ser de dretes és creure que el pastís es reparteix justament i que la manera de millorar-lo és generar incentius perquè els que no en tenen prou s’esforcin més, i ser d’esquerres és creure que els que s’enduen la major part de la teca no ho fan per mèrit propi, sinó perquè han trucat el sistema. La pregunta no és si cal igualar les oportunitats, sinó quina és la manera més justa de fer-ho.

Per això Peterson sempre ha atacat un mateix enemic que identifica com el vici filosòfic de l’esquerra: la igualtat de resultats. Segons el psicòleg canadenc, la finalitat última del comunisme no és que tothom jugui amb les mateixes cartes, sinó que, al final de la partida, no hi hagi ni guanyadors ni perdedors, sinó un gran “l’important és participar”. Per a un conservador, el marxisme és la fi de la meritocràcia, i això és no està gaire lluny de la fi del sentit de la vida. L’esquerra, en canvi, no té una resposta fàcil ni consensuada: la majoria dels que defensen el comunisme acaben fent el que Zizek va fer en el debat, dir que la utopia no és igualitària en els resultats, sinó l’únic sistema econòmic que permet que tothom tingui la igualtat d’oportunitats que el capitalisme predica però a la pràctica destrueix. Segons Zizek, el somni de Marx no és ni més ni menys que un lloc on “cadascú pot desplegar al màxim les seves potencialitats”. Igualtat d’oportunitats, vaja.

Joan Burdeus, Zizek vs Peterson: no era l'economia, era la felicitat, nuvol.com 23/04/2019

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"

Imatge
En la última escena de la película La lengua de las mariposas , basada en el relato del mismo nombre de Manuel Rivas , un niño pugna con sus padres y otros vecinos en la búsqueda de insultos cada vez más contundentes contra el maestro, un republicano que en el filme encarna Fernando Fernán-Gómez. Al muchacho no le llegan los insultos que busca; el maestro al que ahora insultan y apedrean fue quien le enseñó a leer. Luego estalló la guerra y la población se hizo del lado nacional y persiguió al maestro por rojo. Entonces la vecindad le gritaba rojo, cabrón, mientras los sublevados lo cargaban en los furgones terribles. Entonces el niño encontró en su memoria dos palabras que gritó con todas sus fuerzas: -¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!! Él no había aprendido insultos... En realidad tilonorrinco es un bicho raro que habita en Australia y espiditrompa es la lengua de las mariposas... Palabras del maestro. Los insultos tienen su origen en el desdén o en el odio; como dice el filó
Més informació