Educació i filosofia (Marina Garcés, fragments d'entrevista).

Marina Garcés
L’arraconament de la filosofia al currículum educatiu respon a una orientació de l’educació cap a un tipus de formació molt procedimental i buida de continguts en les etapes bàsiques, i hiperespecialitzadora, professionalitzadora i productora de coneixements molt rendibles en les etapes superiors. En aquest esquema tan polaritzat la formació crítica, en llenguatges fonamentals –de la música al dibuix, de la filosofia també a les matemàtiques–, tot allò que ens forma per tenir una relació creativa, autònoma i crítica amb el món, interessa molt poc. L’arraconament de la filosofia no és un problema d’una matèria en concret, sinó de què significa formar-se avui.

La filosofia no és una disciplina en el sentit convencional, sinó que és una determinada actitud en relació amb allò que sabem, som o pensem. El seu arraconament té com a conseqüència neutralitzar a les escoles i universitats aquesta actitud. És una qüestió fonamental: som capaços de relacionar-nos de forma lliure amb allò que som i sabem? Som, a través del pensament filosòfic, capaços d’anar al límit d’allò que ens ha constituït? O dels pressupòsits que ens fan mirar el món d’una determinada manera? Que això tingui un lloc residual en el sistema educatiu afecta tota la resta d’aprenentatges. Antigament, la filosofia es representava com el tronc del saber, no perquè fos la unitat sistemàtica de totes les ciències, sinó perquè pel tronc és per on creix l’arbre i passa la saba! És per on es connecten els diferents sabers i ciències en un terreny comú.

Si una dimensió tan important del nostre llegat cultural pot ser tan fàcilment arraconada és perquè la filosofia, ara entesa com una disciplina acadèmica, s’ho ha deixat fer. S’ha tancat en ella mateixa, s’ha autosatisfet reconeixent-se com un lloc difícil, de tecnicismes accessibles només a uns quants… Ha neutralitzat poc a poc la seva potència d’interpel·lació i de necessitat col·lectiva. La filosofia és difícil perquè és crítica, no perquè hagi de ser críptica. I és profundament igualitària, perquè la seva interpel·lació s’adreça a tothom que estigui disposat a qüestionar-se.

(Sobre l'ensenyament de la filosofia al batxillerat): Imagina’t que a les escoles no es dibuixés mai des de P-3, i de sobre, al Batxillerat, endosséssim als alumnes una assignatura d’Història de l’Art compactada a través de cinc artistes. Oi que seria inversemblant? Doncs és el que estem fent amb la filosofia! Ens arriba compactada, classificada, convertida en una col·lecció de senyors i les seves absurdes teories, enlloc de rebre’ls com a vides inscrites en un temps i uns desafiaments, que es transformen a elles i als seus entorns a través del pensament. Defensar la filosofia avui és inseparable de repensar com ensenyar-la i fer-la arribar des dels inicis de l’escolaritat d’una forma viva i arriscada.

Associem ensenyar a programar una assignatura. Educar, en canvi, és ensenyar a pensar i a relacionar-nos lliurement amb allò que aprenem.Aprendre no és ensinistrar ni adquirir determinades competències descontextualitzades. No es pot aprendre sense pensar en el sentit d’allò que aprenem i de com ho fem. I això val per a qualsevol aprenentatge, des del més pràctic fins al més teòric i abstracte. Sense això no hi ha experiència del saber, que es transforma i ens transforma de manera sempre inacabada. Som part d’una història, una cultura i unes circumstàncies. Com ens hi podem inscriure amb la capacitat de transformar-les lliurement? Avui, molts estudiants només esperen instruccions. Ho veig i ho pateixo cada dia a la universitat, fins i tot en nivell de postgrau. Digues-me què i com ho de fer: aquesta és l’actitud principal d’un alumnat domesticat i poruc, acostumat a no prendre decisions ni riscos. A no perseguir els seus desitjos ni les seves necessitats, perquè ningú els ha proposat mai fer-ho.

La filosofia no és un sector tancat ni s’ha de sacralitzar com un moment a part de la resta de l’aprenentatge. Jo sempre recordo que la filosofia va néixer al carrer perquè hi havia gent diversa que podia trobar-se i interpel·lar-se. Però la filosofia no és qualsevol manera de pensar: és partir de l’actitud que la relació amb el coneixement és de desig i no de possessió i que aquest desig es pot compartir i sotmetre a discussió. Demana exigència i rigor, estar disposats a pensar les coses fins al final, fins on no ja no sabem què més dir, fins a treure conseqüències noves, inventar conceptes que ens serveixen per relacionar-nos amb el que passa, amb el que no sabem com pensar, amb el que ens fa mal o por.

(Sobre la funció del mestre: “És aquell que fa aixecar el cap del corrent” (Nietzsche)): Aquesta cita és d’un assaig on Nietzsche explica per què Schopenhauer va ser inicialment el seu mestre tot i no haver-ne estat mai alumne directe. El que ve a dir és que tots vivim amb el cap dins l’aigua, i ningú pot sostraure’s per si sol de la corrent. És un gest molt bonic, perquè el que diu és que necessitem d’un altre per començar a mirar les coses d’una altra manera. Aquest altre no ens ha de dir què hem de pensar, només ajudar-nos a sortir del corrent. És una relació que no subordina sinó que allibera. Els mestres verdaders són els nostres alliberadors, diu Nietzsche. I això pot valdre per un gran pensador o professor però també per qualsevol persona, familiar o amic, que pugui exercir aquesta funció en les nostres vides.

El que intento és transmetre el pensament com una experiència compartida: és a dir, que mostrar que estic pensant el que estic proposant que ells pensin. Això vol dir que els mateixos materials, lectures i referents, poden agafar sentits nous quan els torno a explicar, que no oculto els punts foscos, allò que em costa d’entendre o allò que em remou. També tot allò que em queda per comprendre o per descobrir. Les sensacions, les incomoditats, els marges… també formen part de l’aproximació als textos i al coneixement. I el que és més important de tot: sempre intento fer un exercici d’entrada i de sortida dels temes que ens permeti preguntar-nos pel sentit del que estem fent. No té cap interès saber tot el que va escriure, per exemple, Kant, sense ser capaços de preguntar-nos quin sentit té per a nosaltres avui l’experiència de llegir-lo i discutir-lo. Tot això, però, donades les actuals característiques de la universitat, cada cop genera més resistència.

Hem caigut a la trampa de pensar que l’educació és allò que passa només dins dels centres educatius. És una trampa molt còmoda però molt perillosa, perquè acabem delegant les nostres vides a uns professionals, igual que en la política. Ens hem convertit en usuaris, o pitjor, en clients de l’educació igual com ho som de les institucions públiques. Jo crec absolutament en la diversificació dels temps i de les capacitats, en la necessitat de confiar en qui sap fer determinades coses millor que jo, per exemple, als metges, als mestres, als camperols o als paletes. Però això no vol dir desentendre’ns de problemes com l’educació, la salut, l’alimentació o l’habitatge. Si la societat no entén que l’educació és un problema comú està vençuda. Perquè l’aprenentatge travessa tots els àmbits de la vida, les solucions no han des ser només tècniques i professionals.

Pau Rodríguez, entrevista a Marina Garcés: "Defensar la filosofia és inseparable de repensar com ensenyar-la", el diari de l'educació 09/02/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.