Les diferències sexuals són un gran invent.

forges

El sexe és un gran invent. Des del punt de vista biològic, vull dir. Ho fan els ocells, ho fan les abelles i fins i tot les plantes i els bacteris. Si l'evolució no hagués ensopegat amb aquest sistema per aconseguir que els éssers vius es multipliquin, la Terra no gaudiria de la immensa diversitat que actualment la pobla. I malgrat el seu impacte fenomenal, la idea bàsica és ben simple. Perquè si prescindim de tota la faramalla que l'envolta, des de la complexitat morfològica dels aparells reproductors fins als acolorits rituals d'aparellament, el sexe no deixa de ser un mecanisme per barrejar fragments d'ADN, cosa que, com a conseqüència, crea combinacions úniques en cada nova generació.

Un dels efectes secundaris del sexe és que força la distinció de dos subtipus dins d'una mateixa espècie, el que anomenem mascles i femelles. La principal divergència entre ells és el paper que adopten en l'intercanvi d'informació genètica que té lloc durant l'activitat sexual. Però en la majoria d'animals, això també està relacionat amb una sèrie d'atributs físics que condicionen moltes de les funcions d'aquell individu, entre elles les relacionades amb la manera com contribueix a la gestació i la cura de les cries. Així és com ens ha fet la Natura. És clar que a nosaltres els humans ens importen un rave els plans que tenia la Natura. Ens ha costat uns quants mil·lennis, però al final hem trobat la forma de d'aproximar-nos a tot el que envolta el sexe de la manera que més li convé a cadascú, independentment dels dictats de la biologia. O si més no, això és el que se suposa que passa en les societats avançades.

Rebel·lar-nos contra l'encasellament social per motius sexuals és una de les fites de la cultura moderna, però a vegades ens porta a negar obvietats. La principal: que homes i dones som diferents. La ciència és la primera que crea confusió. Per exemple, un estudi del novembre de l'any passat, realitzat en 1.400 voluntaris, concloïa que els cervells dels homes i les dones són físicament molt semblants. Alguns ho han considerat com la prova definitiva que la dona no és inferior intel·lectualment a l'home, com per desgràcia s'ha defensat durant segles, però això ja ho sabíem fa temps. Els mateixos autors ho venien com la fi de la distinció entre mascle i femella, que potser és un pèl excessiu. No hem de perdre de vista que hi ha tendències i susceptibilitats més freqüents en un dels dos sexes que no es poden explicar només per la pressió social. Aquest treball en realitat no ens diu que no hi hagi certes peculiaritats cerebrals lligades al gènere, sinó que la seva raó no és macroscòpica.

A nivell genètic, els determinants de les diferències també són subtils. Fa un parell d'anys, un grup de científics va demostrar que només calen dos gens del cromosoma Y (el que és propi dels homes) perquè un ratolí mascle pugui tenir descendència. A finals de gener, el mateix equip anava una mica més lluny: havien assolit substituir la funció d'aquests dos gens activant-ne altres que hi ha al cromosoma X (del qual les dones en tenen dues còpies). Així demostraven que, si ajudem amb tècniques de reproducció assistida, podríem prescindir totalment del cromosoma Y pel sexe. Això s'ha interpretat com una estocada mortal al símbol màxim de la masculinitat, com si el fet que calguin pocs gens per a una de les funcions específiques de l'home sigui un demèrit. Al genoma hi tenim més d'un gen sense el qual no deixaríem de ser un embrió a mig formar. I més d'un sense el qual no viuríem passada l'adolescència. Que només un parell de gens justifiquin que hi hagi una divisió de gèneres no vol dir que les distincions entre un i altre no siguin substancials.

Potser NOMÉS estem estem separats per un cromosoma mig anquilosat, però és una de les coses que fa que la vida en aquest planeta sigui tan interessant. Som físicament diferents, tenim interessos i desitjos diferents, i ens comportem de manera diferent, i això no té res d'indesitjable. A vegades ens encaparrem a trobar justificacions científiques per una igualtat biològica entre sexes que ni existeix ni ens solucionarà cap problema. Enlloc d'això, hauríem de reconèixer primer que aquestes diferències són reals i després deixar que cadascú les gestioni com millor li sembli, sense que serveixin mai d'excusa per dirigir o limitar les opcions i les tries de cap persona. No es tracta d'aconseguir que tots els homes i les dones fem exactament el mateix, sinó que tothom pugui fer el que li vingui de gust com li vingui de gust, al marge de les imposicions genètiques o del condicionament social al qual estem sotmesos des que naixem. Aquesta és la veritable igualtat a la qual hem d'aspirar.

Salvador Macip, Sobre el sexe i la igualtat, el periodico.cat 20/02/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.