Solidaritat i responsabilitat.


En les escenes anteriors els alumnes havien arribat a la conclusió que hi havia situacions en què l´auxili és obligatori (cas 1), però que altres (cas 2) l´exigència de solidaritat s´enfrontava a la impossibilitat psicològica d´aplicar la norma de forma universal i imparcial. En situacions similars als cas 2 l´auxili és selectiu, respon a aspectes emotius (amistat, simpatia, parentesc ...). Tanmateix, el cas 1 (els dels nens atrapats en un incendi) sembla refutar aquesta llei psicològica: la probabilitat d´ajuda augmenta quan la persona objecte d´ajuda desperta més simpatia. En aquest cas els dos menuts en perill són persones estranyes, desconegudes que malgrat tot són mereixedores de la nostra solidaritat.
Per solucionar aquest problema els alumnes recorren al senyor Ibarra. Segons el professor, la raó de la solidaritat que desperten aquests estranys en problemes és la responsabilitat. Si recordem en el capítol 3 es va definir responsabilitat com “l´obligació d´impedir el mal evitable”. El Manel se sent en l´obligació d´ajudar aquests nens que no coneix per responsabilitat, però no de deixar els apunts a un company antipàtic.
Davant d´un succés moral la pregunta que ens hem de fer és la següent: està en les nostres mans evitar el mal que amenaça aquestes persones? La passivitat d´aquells dos individus és censurada perquè no van fer res per impedir la mort d´aquelles criatures quan podien haver-lo evitat. En el cas dels indigents (el cas 2) la resposta seria: tot i que pugui ajudar a un ("podria convidar-lo a sopar un dia i fins i tot a dormir") amb aquesta acció no solucionaria el seu problema ni molt més solucionaria el problema de la indigència en general.
El senyor Ibarra introdueix el concepte de responsabilitat política. Hi ha problemes que no es poden solucionar de forma individual, han de ser solucionats de forma conjunta. Això no vol dir oblidar la responsabilitat individual (“aquest problema que ho solucioni el govern”), sinó el que es tracta és que els individus responsables es posin d´acord per pressionar els governs perquè solucionin el problema de la pobresa.
I què passa amb el company antipàtic del Manel? No ha de sentir-se responsable dels problemes que efecten al seu company? Actua malament el Manel perquè no li deixa els apunts? Segurament, l´antipatia de l´haurà guanyat a pols pel seu comportament insolidari envers els seus companys de classe. La qüestió és similar quan se´ns pregunta si ens hem de compadir d´un pocavergonya, un criminal o un genocida. Aquesta possibilitat sembla que només està a l´abast dels més sants.

Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 6), Gedisa, Barna 2001

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.