Coneixement i creença.


Sembla que la creença i la veritat són condicions necessàries per saber. Si el que jo crec és fals, no ho puc saber, simplement tindré una creença falsa. D´altra banda, també sembla obvi que jo no puc saber allò que no crec. Si jo no crec que el sistema solar té vuit planetes (perquè no tinc ni idea de quants en té o perquè crec que en té nou), no puc saber que en té vuit (si és veritat que en té vuit). Tot això sembla bastant clar. Però, n´hi ha prou a tenir una creença vertadera per tenir coneixement) És ací on comencen els problemes per al filòsofs i on la teoria del coneixement té feina a fer. La resposta descoratjadora que hi han donat sovint els epistemòlegs és que no, que no hi ha prou que el que jo crec siga vertader. Heus-ne ací una raó. Joan juga a la ruleta i acaba d´apostar al 7: està convençut que és el 7 el que eixirà i ja està fregant-se les mans tot esperant el premi. Finalment ix el 7. Podem dir que sabia que eixiria el 7? Si hagués eixit el 8, ell no hauria estat menys convençut que seria el 7 on pararia la bola fins que aquesta no s´aturés al 8. (...) Cal tenir evidències o raons adequades que donen garantia a la creença. (Si la raó per la qual Joan estava convençut és que sabia que la ruleta estava trucada i que tenia un imant sota el 7, aleshores sí que li atribuiríem coneixement). Això és el que els filòsofs anomenen justificació. El coneixement és la creença vertadera justificada.

Josep Lluís Blasco i Tobies Grimaltos, Teoria del coneixement, Universitat de València 1997
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/conixer-i-creure

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"