El preu de la cultura.


L’acte de robar està penalitzat en totes les civilitzacions. Lladregots de pa en països de fam crònica poden acabar amb el braç destrossat perquè se’ls ha aplicat una llei realment cruenta. Però no es tracta de l’objecte robat, sinó del fet mateix de prendre com a propi el que en realitat és aliè al que determina el delicte.
Aquests dies estem assistint a un curiós debat entre el Govern i alguns ciutadans sobre el suposat dret que assisteix a consumir el pa de la cultura. Tant si són cançons, com fotografies, pel·lícules o llibres, els internautes exigeixen del Govern que faci els ulls grossos davant aquest tipus d’apropiacions indegudes. Esgrimeixen a favor seu el dret a la cultura, que segons sembla és un eximent molt més ennoblidor del robatori que una cosa tan vulgar com la fam dels pobres. Els esmentats portaveus internautes no han arribat encara a la inanició cultural ni econòmica. Prova d’això és la seva capacitat adquisitiva, que els ha permès comprar el seu ordinador de gran capacitat i els adminicles necessaris per fer-se les descàrregues. Si algun d’ells es trobés en la situació del captaire de la baguet, difícilment podria adduir un estat tan dramàtic de necessitat nutricional per subordinar la compra del pa o de la sopa de sobre a una cosa bàsica com és l’ordinador o l’electricitat que el sosté.
O sigui: que totes les coses que ens envolten, qualsevol de nosaltres sap que tenen un preu. Tot menys la creació artística. Ja no diguem el talent, que aquest no val res. Paguem per tot, però la tecnologia genera valors perversos. Es dóna per descomptat que el novel·lista, el músic o el cantant són uns milionaris que no necessiten la contribució social i que viuen simplement dels aplaudiments. Però no volen admetre que en tota aquesta història de suposats drets els autèntics milionaris són Bill Gates o els accionistes d’Endesa. L’art no paga, però la tecnologia es paga. I llavors es va al Govern a demanar-li que sancioni amb la seva autoritat arbitral la barra lliure per a tots els béns culturals. ¿I què aporten aquests internautes que són rebuts fins i tot per la ministra? Absolutament res. El seu dret es basa simplement a haver comprat –sí, comprat– un ordinador. Posi un ordinador a la seva vida i ja pot escopir sobre aquesta suposada caterva de creadors pesseters que són els culpables de la ignorància global.

Joan Barril, Caradures de la llibertat, El Periódico de Catalunya, 09/12/2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"