L'esquerra necessàriament absent.

Josep Ramoneda en el seu article On és l’esquerra?    http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/10/lesquerra-davant-lindependencia.html

es preguntava, davant de l’onada independentista, on són els partits i les polítiques d’esquerres? Què poden aportar les esquerres a un procés de canvi que hauria de ser una gran ocasió reformista?

Jo crec que un pensador del prestigi de Ramoneda ho hauria de saber (jo crec que ja ho sap, però no vol quedar malament amb els seus nous amics nacionalistes). Les directrius ideològiques  fortes que impulsen el procés només poden causar incomoditat a un esquema mental realment d’esquerres, vinculat  a categories  com la solidaritat o la igualtat. Les paraules del president Mas a Madrid resumeixen de forma força explícita l’esperit profund que el guía: “Creo que se está produciendo entre Catalunya y España lo mismo que entre la Europa del norte y la del sur. La Europa del norte se ha cansado de la Europa del sur. Y la del sur se ha cansado de la del norte por sus formas” http://politica.elpais.com/politica/2012/09/13/actualidad/1347521678_068931.html).  El que defineix el conflicte entre Catalunya i Espanya no és una qüestió identitària exclusivament sinó més aviat purament econòmica: les comunitats riques estan fartes d’ajudar, de subvencionar les comunitats més pobres. No és un discurs original, és un discurs que ja han desenvolupat moviments secessionistes belgues i italians, desitjosos d’alliberar-se de la càrrega pesada dels seus veïns del sud, més ineficients i menys productius. Desempallegar-se com sigui d’aquest territoris, com expressa la pintura El rai de la Medusa, és l’única solució que veuen per la necessitat de no perdre competitivitat i recursos per capitalitzar les seves empreses, de sobreviure al capdavall. En una situació crítica com l’actual, la solució particularista (individual-territorial) es veu que és l’única que té un seguiment majoritari. Amb aquests arguments és possible entendre  que algú sense ser independentista sense ser nacionalista. Creu que la seva prosperitat està millor assegurada si pertany a un estat que a un altre. L’augment sobtat de d’independentisme català s’explica en bona part per aquestes raons.

En cap moment les consignes dominants d’aquest independentisme es plantegen en forma de reivindicació d’altres formes de fer política, de reformes institucionals i econòmiques bàsiques, de moralització de l’activitat política, de lluita contra la corrupció  i d’altres que definien a un moviment  com el 15-M. L’independentisme català creix a partir de les rivalitats territorials en matèria econòmica al voltant del debat sobre quin d’ells s’ha sacrificat o s’està sacrificant més. I en aquest sentit la que  sembla ser que la comunitat guanyadora o perdedora, en un altre (és la que més paga), és Catalunya, el territori ibèric que amb més dedicació i interès s’ha posat a fer els deures dictats per la senyora Merkel. Tanmateix la seva situació és comparable a la de l’alumne avantatjat que el seu esforç no només  no és reconegut per la resta dels seus companys de classe sinó que a més se n’enfoten d’ell i que per això demana un canvi de Centre.

Aquesta idea és la que ha penetrat en la ment d’una important majoria dels catalans. Per tant, no està en les seves intencions reformar un sistema polític, un sistema productiu, ni molt menys canviar-lo, sinó substituir un Estat ineficient i poruc per un altre de més contundent, i que sembla més fiable i seriós, perquè s’ha mostrat fins ara implacable a l’hora d’aplicar els criteris d’austeritat econòmica que  han imposat els mercats. Només per aconseguir aquest ideal de país val la pena deixar un dia l´Audi al garatge per anar-se de manifestació amb la canalla. 

Manel Villar