El miracle català i les flashmob.

De tant en tant, per refutar alguna idea preconcebuda dels meus companys del departament de ciències, em sorprenc a mi mateix fent algun experiment dins l’aula. Són experiències que no requereixen en absolut de la sofisticació d’un accelerador de partícules, sinó simplement del recurs a una cosa tan clàssica com el diàleg socràtic, fent alguna pregunta incisiva i esperant la reacció dels meus interlocutors alumnes. La pregunta era si l’examen d’Història de Filosofia es podria fer el dia de la Hispanitat, considerant que és un dia que res de valor s’ha de celebrar en aquesta diada espanyola. La resposta unànime del meu alumnat va ser força descoratjadora. Atenent les estelades que majoritàriament decoren les seves carpetes, vaig intuí que aquesta proposta tindria una acollida més favorable. I està clar, com diu Popper, en la ciència experimental s’aprèn molt més dels errors que dels encerts.

D’altra banda, en el moment de plantejar aquest experiment, desconeixia que un seguit d’escoles de Catalunya s’havien sumat a la crida de fer portes obertes el dia del Pilar, recolzades per les AMPAS i els Claustres del respectius Centres.  La diferència entre aquestes escoles i la meva proposta era la naturalesa de les activitats. Les escoles apostaven per les activitats lúdiques: tallers de ball de bastons, ball de gegants i capgrossos, mercat d’intercanvi, taller de samarretes... , mentre que la meva simplement era una prova simple on havien de demostrar que havien estudiat.

El diferent plantejament respon evidentment a directrius diferents. Mentre que la meva responia a una idea que podia reflectir la dita castellana (perdó) segons la qual “quien algo quiere, algo le cuesta”, l’altra responia a la tàctica més general dels dissenyadors dels procés independentista d’evitar que la independència es pugui vincular a sacrifici, lluita, esforç...  Paraules lletges i lligades a una etapa del capitalisme ja superada. És el que des d’altres sectors socials es repeteix contínuament: és un moviment amable, il·lusionant, civilitzat i sobretot pacífic. Segurament, i no són tontos, qui està darrera coneix profundament la realitat catalana, no com el senyor Wert (sociòleg i alhora ministre d’educació). Una realitat que fa temps que està allunyada d’allò que molts anomenen cultura de l’esforç. Una realitat social molt poc dotada per a l`èpica però si predisposada per a muntar flashmobs,  coreografies, arrossades populars  i desfilades  autoritzades per  a tots els públics. L’objectiu és eliminar les veus dissonants, els plantejaments discordants, els que plantegen algun dubte a tot aquest procés i identificar-les, com el bo del Carles Capdevila director del diari Ara afirma, amb el grup dels “emprenyadors”, que només atien les pors dels ciutadans, en contraposició dels “emprenedors”, que són els bons, els que creuen en la bondat intrínseca del projecte i tenen la capacitat de sumar de mica en mica més gent a la causa.

Últimament, per apaivagar les inquietuds de l’empresariat el conseller Mas-Cullell, s’ha reunit amb els empresaris que no veien clar el final d’aquest camí. Crec que això mateix hauria de fer amb altres sectors que podrien ser els perjudicats i els sacrificats d’aquest procés. Parlo, entre d’altres, dels jubilats i dels funcionaris. La pregunta és: quines garanties pot donar a tots aquells que no és que tinguin por sinó simplement que mostren una assenyada preocupació per al nou futur que se’ls planteja.

Jo continuo pensant que tal com ho pinten, aquesta gent il·lusionada i il·lusionadora, la insistència en aquest missatge em recorda el de les autoritats econòmiques espanyoles quan va arribar la crisi: no tingueu por, tot està controlat, tenim amics que ens ajudaran, no feu cas de les insídies, que ja sabem d’on venen. Aquesta tranquil·litat anímica permetrà que el català se’n vagi a dormir i es desperti ciutadà d'un estat propi, sense cap problema de consciència. Tot molt soft, tot molt kuky. Tot un miracle històric, una excepció de la història, una lliçó política per a tot el món,  que ja voldria el mateix Gandhi, amenitzada per la cançó dels Pets: “Bon dia!”. 

Manel Villar