Locke i la naturalesa biopolítica del liberalisme.

... el nazisme, en això bastant més nou que el comunisme, surt de la guerra definitivament derrotat en els plans militar i polític, però no del tot en el cultural i el lingüístic, ja que la centralitat del bios com a objecte i subjecte de la política resulta confirmada, encara que metamorfosada en clau liberal, la qual cosa significa apropiacions i possibles modificacions del cos no solament per part de l'Estat, sinó també de l'individu propietari de si mateix. Si per al nazisme l'home és el mer cos, i només això, per al liberalisme, a partir de Locke, l'home té el seu propi cos, el posseeix, i per tant pot usar-lo, transformar-lo, vendre'l com un esclau interior. En aquest sentit, el liberalisme - em refereixo a les seves categories conceptuals - inverteix la perspectiva nazi, transferint la propietat del cos de l'Estat a l'individu, però a l'interior del mateix lèxic biopolític. El caràcter biopolític del liberalisme és just el que el diferència de la democràcia. Amb una exageració no del tot injustificada, podem dir que el motiu pel qual després dels anomenats totalitarismes no és possible retornar al liberalisme democràtic, resideix en el fet que aquest últim no ha existit mai com a tal. De la mateixa manera que es va deconstruir l'assimilació de nazisme i comunisme en la categoria de totalitarisme, amb la mateixa claredat es qüestiona la noció de liberalisme democràtic. La ideologia del liberalisme, en la seva lògica, hipòtesi i llenguatge conceptual - particularista, contraigualitari i de vegades també naturalista-, si bé no és la negació de la democràcia, que tendeix a la universalitat i és igualitarista, és molt diferent d'aquesta, com assenyala Carl Schmitt en un gran assaig dels anys vint del segle passat sobre parlamentarisme i democràcia (C. Schmitt, 2002). Si adoptem una representació de la modernitat que no sigui de tipus historicista, en altres paraules, si rebutgem la idea d'una successió cronològica entre règims demoliberals i totalitaris, en favor d'una representació diferent, diguem-ne, genealògica o topològica, veurem que el veritable tall, la   discriminació conceptualment significativa, no és la vertical entre totalitarisme i demoliberalisme, sinó l'horitzontal i transversal, entre democràcia i comunisme, d'una banda -el comunisme com a consumació paroxística de l'igualitarisme democràtic -, i biopolítica, de l'altra, bifurcada en dues formes antitètiques, encara que no inconnexes, que són nazisme i liberalisme: biopolítica d'Estat i biopolítica individual.

A més, el mateix Foucault va advertir el caràcter biopolític del liberalisme (M. Foucault, 1999), situant-lo en el pla del govern de la vida, i com a tal, oposat, o almenys estrany, als procediments universalistes de la democràcia. La democràcia, si més no aquella que s'autodeclara com a tal -fundada sobre la primacia de les lleis abstractes i la igualtat de drets dels individus dotats de raó i voluntat -, es va acabar en els anys vint i trenta del segle passat, i ja no és reconstruible, i molt menys exportable. Si el règim democràtic es redueix només a la presència de més partits en competència formal i al mètode electoral per formar majories de govern, sempre es pot sostenir, com s'ha fet fa poc, que el nombre de les democràcies en el món augmenta constantment. Però així es perd de vista la transformació radical que la va investir, arrossegant-la a una òrbita semàntica irreductible a tot allò que pressuposa el concepte de democràcia. Compte: quan sostinc aquesta tesi no em refereixo a disfuncions, defectes, límits, contradiccions per si mateixes implícites en tota forma política de govern, imperfecta i incompleta per necessitat, sinó que al·ludeixo a un profund esquinç en el mateix horitzó  democràtic. Això es veu tan aviat com ens desplacem del pla formal al material dels actuals règims polítics. És veritat que la democràcia com a tal no té "continguts": és una tècnica, un conjunt de normes destinades a distribuir el poder de manera proporcional a la voluntat dels electors. Però és justament per això que fa explosió o implosió en el moment en què s'omple d'una substància que no pot contenir sense transformar-se en una altra cosa radicalment diferent.

Roberto Esposito, Interpretant el segle XX, Totalitarisme o biopolítica?, Barcelona Metròpolis, octubre 2007-març 2008
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=21&ui=76&prevNode=33&tagId=53

Obres citades
M. Foucault: Nacimiento de la biopolítica, en Obras esenciales III. Estética, ética y hermenéutica, 1999, Barcelona, Paidós.
C. Schmitt: Sobre el parlamentarismo, 2002, Madrid, Ed. Tecnos.