Som, en el fons, els altres.
M'expliquen que el professor, cansat de temperar les impertinències d'un grup d'alumnes -catalans autòctons- de 12 i 13 anys envers altres companys nouvinguts, va proposar-los de debatre obertament i serenament les motivacions d'aquella actitud tan hostil i xenòfoba. Vist que va resultar inviable fer efectiu amb èxit un debat amb unes raons tan tòpiques i insubstancials que apel·laven als sentits olfactiu, visual i auditiu, el professor -davant el rebuig visceral del grup d'indígenes cap a tot allò que "vingués de fora"- va decidir sotmetre'ls a una prova, gràfica i contundent.
"Farem un joc", va dir. I tot seguit va convidar-los a desprendre's de totes aquelles peces de vestir manufacturades fora d'Espanya, atès que el que estava en joc, segons els rapats, era la pervivència de la identitat pàtria. Com en el cas de la poma de Newton, l'experiment va ser tota una exhibició del destí. Qui primer va quedar més lleuger de roba va ser qui més patriotejava. Davant la seva pròpia sorpresa i la dels seus, va treure's -per aquest ordre- el jersei fet al Marroc, la camisa portuguesa, la samarreta equatoriana, els pantalons indis i les sabatilles xineses. Qui més qui menys, tothom va quedar a mig vestir, llevat d'un noi amazic, vestit íntegrament amb roba catalana.
El quasi despullat, a punt de rebentar de ràbia, va negar-se a revestir-se amb aquells draps infectes, i va proclamar, ell tot sol, una nova croada contra els bàrbars. Amb calçotets, això sí, made in Taiwan.
Després d'un rampell d'insults, el professor va castigar-lo a copiar cinquanta vegades l'himne nacional espanyol. Mentre el noi, mig nu i esbufegant com un toro d'Osborne, s'encaminava cap a l'aula d'expulsats, va tenir la sensació d'estar fent el ridícul i, en rumiar quina devia ser la lletra de l'himne, va rebentar definitivament de ràbia en sospitar que algú li acabava de prendre el pèl.
"Farem un joc", va dir. I tot seguit va convidar-los a desprendre's de totes aquelles peces de vestir manufacturades fora d'Espanya, atès que el que estava en joc, segons els rapats, era la pervivència de la identitat pàtria. Com en el cas de la poma de Newton, l'experiment va ser tota una exhibició del destí. Qui primer va quedar més lleuger de roba va ser qui més patriotejava. Davant la seva pròpia sorpresa i la dels seus, va treure's -per aquest ordre- el jersei fet al Marroc, la camisa portuguesa, la samarreta equatoriana, els pantalons indis i les sabatilles xineses. Qui més qui menys, tothom va quedar a mig vestir, llevat d'un noi amazic, vestit íntegrament amb roba catalana.
El quasi despullat, a punt de rebentar de ràbia, va negar-se a revestir-se amb aquells draps infectes, i va proclamar, ell tot sol, una nova croada contra els bàrbars. Amb calçotets, això sí, made in Taiwan.
Després d'un rampell d'insults, el professor va castigar-lo a copiar cinquanta vegades l'himne nacional espanyol. Mentre el noi, mig nu i esbufegant com un toro d'Osborne, s'encaminava cap a l'aula d'expulsats, va tenir la sensació d'estar fent el ridícul i, en rumiar quina devia ser la lletra de l'himne, va rebentar definitivament de ràbia en sospitar que algú li acabava de prendre el pèl.
Jordi Estrada, Paradoxes del racisme, Regió 7, 06/02/2010
Comentaris