compatibilisme 2

5. Tot i que es pot dir que el criteri de què algú posseeixi aquesta capacitat rau en què la seva conducta és influenciable casualment per retrets o per l´esment de raons, no és possible pensar cap regularitat corresponent, és a dir, ser influenciat per raons és només una condició necessària, no suficient, perquè es produeixi una transformació corresponent en la voluntat, i la consegüent condició, que la persona ha d´esforçar-se o decidir-se, no és eludible, ja que decidir-se és un "jo decideixo" i esforçar-se un "jo m´esforço". En virtut del seu sentit, el subjecte d´aquests verbs són pronoms personals (o noms), que sempre es refereixen a l´ús del "jo" per part de la mateixa persona. Però això significa que en cada cas jo sóc qui exerceix una major influència en la meva decisió d´esforçar-me més cap a A o de cedir a B (o decidir-me per B), la qual cosa exclou alhora que això depengui d´alguna altra cosa. 6. És dogmàtic considerar impossible una descripció determinista d´aquest fenomen, d´igual manera que considero ingenu tancar els ulls des del punt de vista determinista a l´especificitat d´aquest fenomen. Tot el que es pot dir aquí ´s que atès que som éssers naturals, seria molt estrany que aquest fenomen en si no pogués ser descrit fisiològicament. Tanmateix tinc la incòmoda sensació que aquest fenomen del "jo" ja tindria que poder ser explicat actualment d´una manera fenomenològicament més precisa i profunda del que s´ha fet fins ara.

Ernst Tugendhat, Libre albedrío y determinismo. Antropología en vez de metafísica, Gedisa, Barna 2088